Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Les imatges de la mare de déu

Les imatges de la mare de déu

Algemesí tanca les festes a la Mare de Déu de la Salut amb les Lloances el proper cap de setmana, però mentrestant, tres conferències il·lustren la festa que acabem de celebrar. Hui, dimecres, tanca la sèrie de conferències la que impartirà Mn. Andrés de Sales Ferri Juliá sobre les Marededéus trobades.

El centre de la festa d'Algemesí gira al voltant de la imatge de la Mare de Déu de la Salut, que es venera i presideix les tres processons. Durant quasi set segles els devots d'Algemesí han venerat la imatge original que es va trobar a la morera de Berca l'any 1247. El 8 de setembre de 1936 aquella imatge romànica fou víctima del foc de la guerra i des del 1939 Algemesí te dues imatges a les quals dóna culte. Una, de traces més semblants a l'antiga, que es venera a la Capella de la Troballa; l'altra, la que rep culte a la Basílica i que és el centre de la festa cada 7 i 8 de setembre.

Va ser a partir del s. X que les imatges tridimensionals de la Mare de Déu començaren a circular entre les comunitats cristianes i els pobles d'occident. No vol dir això que la Mare de Déu no fóra reconeguda abans per la fe cristiana: ben al contrari. Des del principi forma part del símbol de la fe «...nasqué de la Verge Maria i es feu home», professem en el Credo. El paper de Maria en el misteri de l'Encarnació del Fill de Déu queda ben definit en els concilis d'Efes (431) i el de Calcedònia (451). I la proliferació de representacions artístiques de la Mare de Déu ha acompanyat la història del cristianisme des de les catacumbes, passant pels segles V i VI als absis de les grans basíliques de Roma, i a les icones que, sobretot a l'orient, s'han convertit en objectes de veneració. Les lluites iconoclastes depuraren la representació de totes les imatges sagrades i serà a partir del s. X que les imatges de bulto de la Mare de Déu començaren a tallar-se, seguint el gust i la teologia del moment. A eixa època pertanyia la imatge antiga de la Mare de Déu de la Salut, trobada a Algemesí el 1247 i la majoria d'imatges trobades als països d'Europa: Maredéus assegudes, amb el Jesuset al braç, morenes o negres.

Quan a les darreries del s. XIX i principis del XX prenen força els estudis de la fenomenologia de la religió, del folklore i l'etnologia, es veu la devoció als sants i a la Mare de Déu com un exemple -ben socorregut- per a mostrar que el catolicisme popular es construeix sobre materials pagans anteriors al cristianisme. Referits a la Mare de Déu es troben vestigis de cultes anteriors a deesses paganes, com ara Isis, Cibeles o Artemisa...

Historiadors i teòlegs de gran altura, com alguns benedictins, poden afirmar que el culte als sants i a la Mare de Déu ha vingut a ocupar el lloc d'alguns cultes pagans quan l'Evangeli s'ha anunciat i s'ha cregut.

Ara bé, no es tracta d'una ximple substitució imposada batejant religions paganes. Això seria una tesi molt curta de mires i poc seriosa. Realment es tracta d'una transformació creadora, ja que la religió que adora déus o deesses pagans i el cristianisme parteixen de punts diametralment oposats. Mentre uns tenen el seu origen en els mites arcaics que són previs a la ciència, l'altre té el seu origen en el fet històric de l'Encarnació i en la presència de Jesús i Maria i els sants en aquest món, d'una manera real, en un temps i un espai determinats. Això fa que el sentit de veneració a les imatges cristianes siga completament diferent i novedós.

Una altra cosa és que, trobada la imatge en qüestió, s'adorne la seua troballa o la seua factura amb fets prodigiosos i llegendaris. Això és un afegit al fet essencial que sustenta i justifica la veneració de les imatges.

Quan els cristians donen culte a una imatge de la Mare de Déu o d'un sant o de Jesús, no fan més que seguir l'essència sagramental de la condició humana, que necessita imatges visibles per manifestar realitats invisibles. Això ho trobem en qualsevol circumstància de la vida humana i de les societats.

Els creients cristians saben que una imatge de la Mare de Déu en sí mateix no és més que un tros de fusta o de pedra. Però la devoció d'una comunitat fa que eixa imatge siga simbòlica, i per tant, sagrada, susceptible de veneració i de profanació. Això li dona valor religiós a la imatge.

De la mateixa manera que els balls, la música o els vestits de la processó de la Mare de Déu de la Salut són una realitat simbòlica, que expressen molt més enllà de la seua pura materialitat, així també, la imatge de la Mare de Déu és l'expressió d'una fe històrica en Jesús, el Fill de Déu, que nasqué de la Verge Maria.

Compartir el artículo

stats