Han passat ja dos anys llargs des que bona part de pobles i ciutats canviaren el color del seu govern i nous gestors assumiren els governs municipals i és clar que es noten en positiu els projectes que van desenvolupant-se i projectant-se al futur. Des de redissenyar el territori i la manera en que les persones haurien de relacionar-se amb ella tornar a programar activitats normalitzades i normalitzadores per acostar la cultura o l'art a tothom. Les ciutats es defineixen, redefineixen i proclamen -amb més o menys acreditacions oficials, però- com a educadores, amigues de la infància, esportives, inclusives, sostenibles, intel·ligents, de la música, de la cultura, verdes... La ciutadania va acollint de bon grat els canvis perquè, experimenten les noves realitats i endivinen com podrà ser en el futur. Però, a mi em ve al cap el dubte de qui fruirà d'ací uns anys aquestes noves ciutats i pobles, i per a què. Quines persones adultes hauran d'habitar aquests territori d'ací 10 o 20 anys i que ara estan en plena infància i/o adolescència, immersos en la voràgine consumista, d'exaltació de la imatge personal copiada, en l'individualisme i l'atenció centrada en el que ix a les pantalles, pendents de missatges i futilitats variades que pretenen ser comunicació.
Les persones es formen en tres escenaris fonamentals, pràcticament simultanis en el temps d'aprendre a viure: la família, l'escola i el poble. El municipi hauria de facilitar eines a les famílies perquè tinguen criteris clars per a l'educació dels fills i filles. També, facilitar als centres educatius materials i activitats per posar al seu abast la història, el territori i la vida de la ciutat. Però han d'assumir necessàriament altres responsabilitats comunitàries en la formació ciutadana d'infants, xiquetes i xiquets i adolescents. El paper dels municipis ha de ser proactiu i han de fer el necessari per oferir-los espais d'interrelació i de comunicació, amb la possibilitat que puguen aprendre la responsabilitat pròpia en la seua gestió, on puguen programar les seues pròpies activitats i dur endavant els seus projectes. Han d'oferir activitats quotidianes d'oci sa i alternatiu, oportunitats de realitzar activitats de voluntariat i poder comprometre's amb projectes comunitaris, de recerca, de relacions intergeneracionals o de desenvolupament i solidaritat.
I cal propiciar la participació des de ben menuts. Una participació que no comença ni acaba amb convocatòries i reunions dels Consells Municipals d'Infància o similars, encara que caldrà que es existisquen.
No hauríem de sorprendre'ns amb notícies o experiències negatives directes en present i futur si no s'ofereix a la Infància i l'Adolescència de cada poble i ciutat l'oportunitat de créixer i comprendre el món en llibertat. Amb amigues i amics i espai i temps per conviure, en contacte amb el territori, aprenent de la història viva de la gent, en relació amb l'experiència de les persones majors i la ingenuïtat dels més menuts, facilitant-los models perquè puguen triar de l'allau de continguts que duu el món modern. Açò només es pot fer des de la curta distància que permet el contacte quotidià, la retroalimentació ràpida i el coneixement del que tenim i dels qui tenim a prop al municipi. I a poc a poc, perquè les coses de les persones i del seu creixement costen i no poden aconseguir-se -només- amb pressupostos, si els hi haguera.
