El 20 d'agost passat es procedí, després de molt d'esforç, dedicació i treball per part de famílies i persones implicades en la recuperació d'una «memòria» que alguns volen tapar, a l'apertura de la fosa 112 del cementeri de Paterna on, entre altres, deuen estar soterrats alguns dels afusellats de Carlet a l'acabament de la guerra que brollà com a conseqüència del colp d'estat de Franco.
Entre aquests afusellats, presumptament, hi hauran dos republicans carletins. Un d'ells és Francisco Navasquillo Martínez, l'Hereu, últim president del Comitè Revolucionari Popular (CRP), òrgan aquest que durant els tres anys de la guerra actuà, de facto, com l'Ajuntament de Carlet defensant la República. Per això, perfectament, es pot considerar com l'últim màxim representant de la legalitat democràtica republicana i l'ajuntament deuria rendir-li l'homenatge corresponent.
Però, aleshores, m'agradaria parlar de tants herois i heroïnes anònims que no apareixen en els «papers» sinó que estan en allò que els historiadors anomenen la «intrahistòria». Sobretot, voldria referir-me a totes les dones dels afusellats que portaren la seua pena fins a la mort. Llavors, resulta impressionant com, simplement «furgant» un poc sobre què passà en aquells dies, sorgeixen una quantitat de històries «terribles» que sempre quedaran en la foscor de la història.
En aquest sentit, i tornant a l'objecte principal d'aquest escrit, quan de jove vaig començar a donar-me conte de les coses, recorde no sols que les dones eixien de bon matí a agranar i banyar els carrers amb la finalitat que la pols no entrara en les cases (obertes de «par en par») i que el fem el tiraven al Riu Magre, però, sobretot, recorde dones que sempre vestien d'un negre rigorós i que desprenien una tristesa indescriptible.
Tant és així que un dia vaig preguntar als meus pares per alguna d'aquestes persones i de forma molt lacònica em va dir «és que va patir molt en la guerra» (quanta por no hi havia inoculada en aquella societat!)
Més tard, vaig descobrir a què es referien quan parlaven de «patiment». Es referien al fet que a l'acabament de la guerra els havien «robat» allò que estimaven molt com podia ser l'home, el fill o el germà, però d'una forma brutal com si foren uns temibles delinqüents, uns assassins i, sobretot, uns traïdors a la Pàtria (afusellats per «adhesió a la rebel·lió»).
Quantes vegades les viudes dels afusellats (aquest és un pensament recurrent), amb aquesta saviesa especial que tenen les dones, no es reprovarien interiorment perquè no els feren cas quan, segur, deien «açò no pot acabar bé». Quantes vegades no es culpabilitzarien «perquè no em faria cas?».
Possiblement, moltes no entenien (sempre havien conegut rics i pobres!) per què la República havia de ser una esperança d'un futur millor per als treballadors i per als seus fills. Segur que pensaven que una guerra era la tragèdia més gran que pot ocórrer a un poble. I un dia «sentiren» com afusellaven al seu «home» que havia sigut una persona embrossat en una guerra dramàtica (com totes) i mai comprendrien perquè el futur no havia sigut de «pau, pietat i perdó» com desitjava D. Manuel Azaña.
Dones soterrades en vida pel dolor, l'oblit i el menyspreu d'una «Espanya» de blanc i negre en la que cada dia els «vencedors» els recordaven que elles formaven part dels «vençuts».
En tot cas, si és veritat allò que la física diu que l'energia ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma, gràcies al treball significat al principi de l'escrit, no tardarà el dia en què tornaran a estar junts i la ferida deixarà de sagnar.
