Quan s'acosten aquestes dates, la Ribera torna a mirar el cel de reüll. És 20 d'octubre i la població riberenca albira tota mena de records, i aquells carrers llustrats d'aquell perfum àcid i des-agradable a terra mullada esdevenen una estampa plena de foscúria que la gent reviu.
En la cultura popular es tendeix a situar els esdeveniments històrics o les fites personals com a elements bàsics de la seua cronologia vital. Allò que la gent gran havia marcat des de feia temps com a «abans» o «després de la Guerra», a partir del 20 d'octubre de 1982 va ser substituït per la paraula «pantanada». Ls grans tragèdies discerneixen un canvi en les vides de la gent, per allò o aquells que s'hi perden pel camí. Per tant, canvien les referències quotidianes de la societat en qualsevol àmbit.
El 20 d'octubre del 82 arranca com un dia gris, plou des de fa hores, i el diluvi comença a estendre's des de ben entrada la matinada per les terres de l'interior: una gota freda de manual que no apareix en cap pronòstic del temps. Que a la Ribera plou a la tardor, ho sap tothom; el que ningú podia preveure era que un embassament anava a trencar-se com a conseqüència d'una avinguda d'aigua espectacular. Molts esperen la típica riuada. Amb la nit caient arriba també la notícia del trencament de la presa de Tous. La gent puja als pisos alts, sense saber ben bé quin és el perill. A poc a poc el nivell de l'aigua va assolint cotes més altes, originant un so atordidor. Se'n va la llum i només el so i la foscor aixopluga el veïnat. I la por. La catàstrofe arriba sense anunciar-se. L'aigua nega cinquanta-tres quilòmetres i ofega trenta pobles: des de Tous fins a Cullera.
Cal no oblidar les seqüeles que la catàstrofe propicià: una sèrie de danys psicològics que afecten fins i tot en l'actualitat. L'ansietat col·lectiva quan vénen pluges és de vegades insuportable; deixa patent com el record d'un fet tràgic es converteix en por i aquesta por en obsessió. Les referències a la tragèdia han suscitat una psicosi que assimila la pluja al desastre.
Així mateix, el fang de la pantanada, malgrat el pas del temps, resisteix a esborrar-se. El fang és difícil de rentar, perquè produeix una espècie de líquid brossós, el de la terra fèrtil que es mescla amb l'aigua del riu, que torna i retorna i només marxa amb el pas del temps. El fang de la pantanada, com la metralla de la guerra, tarda molts anys a anar-se'n del tot.
No obstant això, més enllà de les conseqüències sentimentals, des del punt de vista material, la «pantanà» va suposar la ruïna de moltes famílies: les cases, els camps, els magatzems... Tot va quedar reduït al no-res i molts van haver de començar de zero. «Ubi sunt», on són les pertinences que l'aigua bruta llançà a perdre? Les estovalles, la roba de llit, els llibres, les fotos més estimades, els documents que deixem alçats, signats per notaris i funcionaris... Només pot comparar-se als efectes d'un incendi. Després del desastre, la bona gent pensa que no val la pena guardar res. Així i tot, tan sols és cosa de pocs dies. A més, sabem que només la pluja porta la saó i «saó», segons el diccionari, també vol dir «oportunitat». El caràcter riberenc s'ha avingut ràpidament al canvi.
Hui, també un 20 d'octubre i la pluja ens acompanya. Tenint més mitjans de prevenció que llavors, més seguretat, sempre està present eixa relació d'amor-odi amb la pluja, a la qual tant deguem i, al mateix temps, a la qual tant temem. El «devastador», denominació àrab del riu Xúquer, pateix almenys dues grans avingudes cada segle. Així, però, les ferides que causa el Xúquer cal deixar-les eixugar.
