Quaranta anys després de l'aprovació de la Constitució Espanyola del 1978, des d'EU pensem que a dia de hui hi ha poc a celebrar. El panorama no sols a l'Estat espanyol, sinó també a Europa, és ple d'ombres en l'última dècada, coneguda com a la Gran Recessió. Hi ha hagut un retrocés clar en l' Estat del Benestar. Els estats han cedit part de la seua sobirania a un sistema econòmic capitalista que no ha dubtat a deslocalitzar la seua producció buscant el major benefici possible a costa del patiment de milions de famílies treballadores. I s'han rendit davant les entitats financeres, desarmant mecanismes que abans estaven sotmesos a control. Les polítiques de la UE han anat dirigides a què la renda del treball i l'estat social (el repartiment de la riquesa) tinguen cada volta menys pes per tal de reforçar els guanys de les grans empreses.
A Espanya, l'article 131 de la Constitució va fer que la reducció del dèficit públic (el pagament del deute a la banca) es col·locara per davant de tot. Un acord a esquenes a la ciutadania, en el 2010, entre el PSOE i el PP. Les successives reformes laborals, a instàncies de la gran patronal, han provocat que es triture el mercat de treball i els sous hagen perdut més d'un 10% de poder adquisitiu respecte al 2008, un trasbals que ha anat a parar als beneficis empresarials.
A més d'això, les privatitzacions encetades pels Sr. González i Aznar van provocar la venda de patrimoni de totes i tots, situant aquests monopolis (energia, telefonia, etc.) a mans de grans empreses. Continuen igualment els desnonaments. Som dels estats que menys ha invertit en vivenda pública. Hi ha més de 3.000 suïcidis anuals a l'Estat, que s'ha convertit en la principal causa de mort no natural. I mentre la banca no ha retornat ni un 20% dels 60.000 milions d'euros públics del rescat en el 2014.
Paradoxalment, s'ha marcat com a responsable de la crisi social al diferent, mentre es troben milers de migrants en invernacles o com a collidors en unes condicions de vida miserables. De fet, tenim governs d'extremadreta o estan ben patents en els parlaments en quasi tots els països; per primera volta des de la Transició, tenim una formació feixista en l'Assemblea d'Andalusia.
A l'Estat espanyol s'han donat manifestacions pròpies d'aquesta crisi econòmica, social i institucional, que també posen en entredit la Constitució: El descrèdit comença per la mateixa corona. L'anterior monarca va haver d'abdicar pels escàndols en el 2014. També, per primera volta, ha prosperat una moció de censura al govern central pels casos de corrupció on està immersa tota l'estructura del PP. A això li ha seguit la vergonyosa actuació dels poders de la judicatura, avalant els interessos dels poderosos.
L'erosió dels drets i llibertats, en una deriva autoritària en molts pilars de l'estat. Contem amb condemnes a artistes o sindicalistes, amb la llei «Mordassa» com a màxim exponent. Tampoc s'està donant una resposta satisfactòria a garantir els drets i llibertats: quasi un miler de dones han sigut assassinades per homes en l'última dècada.
L'immobilisme en la qüestió territorial. La reacció furibunda als intents de reforma de les autonomies ha provocat que ens situem en un atzucac (aplicació de l'article 155), amb la intervenció del govern català i amb presos polítics. Es tracta, en suma, d'un enorme fracàs col·lectiu sense que la dreta assumisca les seues greus responsabilitats, alimentant un nacionalisme espanyolista que té molt que amagar. L'altre gran problema secular continua encallat, les relacions Església catòlica-Estat, que s'ha posat de relleu amb les restes del criminal Franco. L'Església catòlica manté encara enormes privilegis en un règim subvencionat com són els concerts educatius i beneficis fiscals. Tot plegat ha servit per a apuntalar els sectors més reaccionaris de la societat.
Des d'EU sempre hem vingut denunciant les greus injustícies que provoca el capitalisme. En front dels grans problemes de la Constitució del 1978, sempre hem defensat: una República, però no només per elegir el cap de l'Estat, sinó per englobar la ciutadania en tots els poders; la lluita pels drets i llibertats aconseguits i garantir que siga efectiva la igualtat de totes i tots; creiem en un sistema federal per incloure els nacionalismes i reconéixer més competències a les administracions més pròximes; volem aconseguir un estat laic i evitar que uns pocs interessos privilegiats prevalesquen. Cal anar avançar en un estat vertaderament social, i per sostindre'l és necessària una fiscalitat justa, que ha de pagar més qui més té. Així com incloure drets mediambientals i un canvi de paradigma de creixement econòmic.
Però això no es fa acoblant-se a la societat que tenim i limitant-se al joc electoral, com fa certa esquerra. Cal arrossegar a nous canvis a una majoria social conservadora, a la que se li ha inoculat la por; cal sumar en propostes concretes i reals a moviments socials. Sense tot això, sense una acumulació de forces des de l'esquerra, no es podran escometre les moltes reformes i canvis constitucionals que encara queden pendents.
