El domingo se celebra en Alzira la tradicional romería a La Murta. Se saldrá a las ocho de la mañana desde la puerta de la parroquia de Santa Catalina, efectuando una parada para «tomar» fuerzas a mitad de camino. Nos viene a la memoria una pequeña historia sobre la romería, que escribió con la socarronaría que le caracterizaba el profesor Eduard Soler i Estruch en 1972, que decía: «Demà és la romería, li ha dit el iaio al xiquet. Demà, fill meu, hem d'alçar-nos, si Déu vol, ben matinet per anar cap a la Murta. Quasi res si en serem de gent enfervoritzada els que a la Murta anirem acompanyant a la imatge de la nostra Mare de Déu. La mare que te prepare la robeta d'entretemps, i aquelles esperdenyetes d'un anar tan llaugeret. Menjar? qualsevulla cosa que te fique et caurá bé... de beure, no cal que portes res; en la Murta ja beurem? Cal dir que allí corre un aigua més fina que un pensament. Ja ho saps: demà, a la fresqueta, amb la caravana de romers, se'n anirem cap a la Murta portant a la Mare de Déu. Ja en arribar-hi, anant anant, vorás els murs de pedra d'uns ermitoris desfets; una canaleta per on ve l'aigua corrent, fins rebalsar-se a unes bases, on se miren les despulles d'un monestir que no hi és».
Parlem, si et pareix, de la misa a l'aire lliure que a la Murta s'hi sol fer. Una misa amb cors i orquestra? Què quins cors? Els ocells que canten tot i que saben en vore què el Cos de Déu cap el cel puja i més com una volva de neu?i al món no hi ha cap d'orquestra con la que el vent fa sonar pasant per les fulles i les rames dels arbrets. Ja després ve el combregar-hi i quan s'acaba la misa ve allò d'anar els romers cap al altar, per l'almoina d'un tros de pa beneït. Potser que torne a la Murta cada any».
En el libro del mismo autor, «Alzira al cor", publicado en 1976, existe una fabulada misiva que el recordado médico Manuel Just, envía a su amigo Eduardo Soler, que en algunos párrafos hace mención a la Murta y su romería. Soler dice en su preámbulo: «Ja no és en el món dels vius. Viu però al fons del cor de tots els que l'estimaven». En esa «Carta del Cel» comunicaba a su amigo: «Aquest any ja no aniré a la Murta. Potser, però volent-ho Nostre Senyor, puga aguaitar per un badallet del Cel a pegar-ne una miradeta i, qui sap, potser havent-hi un poc de sort baixe a ésser-ne amb vosaltres convertit en un rajolinet de sol, o en un redolet d'ombra fresca i agradívola de garrofer».
«He tingut sort, -defiende en su carta- a qui diràs que li dec el carrec del dispensari que tinc ací dalt? Te'n recordes de Lluís Vives? Doncs ha estat ell qui m'ha llençat una maneta. Con voràs no hi ha res com tenir-ne bons amics a tot arreu. En dir-li que era d'Alzira, ¡haveres vist! Va enfilar-se-la per parlar-me de l'Alzira del seu temps; que si són el banys àrabs; la moreria? hi és el barri de la juderia. Ficat a nomenar carrers i places i tan gran retafila de noms hi torna a insistir que si el riu, que si els ponts. En dir-te que m'ha parlat de la romería que al seu temps ja s'hi feia. O siga que això d'anar a la Murta en romeria es mes vell que mastegar».
«Ell hi va anar, fugint de la pèsta per ficar-se sota la protecció de la Mare de Déu. Es encara aquell vell monestir de gerònims?», le pregunta retòricsamente a su amigo Eduard. «Ni del monestir, ni de la comunitat, ni de l'església resta ja res. Home, haver, haver? encara hi ha. Està el pontet de pedra per arribar-se a les venerables despulles? hi són encara les mateixes muntanyes que veien els ulls d'aquells sants homens que havitaven la Vall... encara corre l'aigua que feia arribar a llurs oïdes, la més clara i matinera de les lletanies. Per esmenar d'alguna forma totes aquestes coses, és pel que anem ara tots els anys en romeria a la Murta. La imatge de la Verge arriba a la Vall a muscles dels romers i quina misa s'hi celebra; la presideix la Verge ficada sota l'ombra dels pins. Gent de tota mena i condició s'escampa com millor pot als voltants del lloc on és la imatge».
«Què se n'ha fet d'aquella Vila que vaig coneixer?» pregunta a don Manuel. Són encara, però, les velles muralles? I són aquells meravillosos ponts de pedra, i aquella esglesieta del Sufragi i aquell fossar on enterraren a ma mare? Dons, mira, de l'Alzira que vares conéixer? apenes queda res.
La carta de don Manuel termina diciendo a Soler: «Espere notícies i et done mercés de bestreta. La meua direcció massa que la saps; te la repeteixc, pèro per si de cas: Manuel Just- Metge. Estació de les Animetes. Departament d'ales trencades. El Cel.»
