Un pacte deu servir per consolidar «confiances». En un pacte totes les parts han de cedir per poder aplegar a acords. Però el que no deu passar és que cap de les parts tinga l'apreciació „que va més enllà de la simple «sensació»„ que siga l'única que ha cedit, ja que el seu sentiment serà de derrota, i del que un pacte tracta és que ningú se senta derrotat perquè, si no, aquest conveni té poc futur, ja que el desig del derrotat serà, innegablement, «cobrar-se» aquesta derrota. Per tant, per portar a bon fi un procés de negociació totes les parts deuen jugar amb les mateixes regles de joc, ja que en cas contrari serà quasi impossible aplegar a acords convincents per tots.
En Carlet, des de fora i pel que se sabia, tot indicava que una de les parts, Compromís, legítimament mantenia que, d'acord amb les regles del Pacte del Botànic, li corresponia l'alcaldia; l'altra part, el PSPV-PSOE, legítimament també, al·legava que les circumstàncies havien canviat radicalment respecte al resultat de les eleccions del 2015 i que li corresponia alguna cosa més que ser comparsa de ball. En definitiva, aspirava, també, a l'alcaldia. Com veuen, cadascuna de les parts jugava amb unes regles diferents i, per tant, l'acord era difícil d'aconseguir.
Com ha hagut acord, la qüestió important és saber si aquest ha sigut possible perquè les dues parts han consensuat unes mateixes regles de joc „que segurament deuran tornar a aplicar-se en el futur„ o, simplement, ha sigut un acord de mal menor, amb la finalitat de que no governara la dreta i, en conseqüència, el mandat municipal pot resultar un fracàs. Els temps ens traurà de dubte!
Cal, també, no oblidar que en les negociacions polítiques hi ha un component personal de difícil valoració com és l'ambició personal. No serà ni el primer ni l'últim procés que haja fracassat per qüestions merament personals! En política, l'ambició personal és una part de l'equació difícil d'aïllar i que, per desgràcia, massa vegades s'imposa a l'aplicació de la intel·ligència, la racionalitat política o l'estratègia del jugador d'escacs.
Per altra banda, m'agradaria fer una menció a la reacció política del PP en creure's privat de l'alcaldia per ser la llista més votà. Crec que als polítics cal exigir-los com a mínim dues qualitats: honestedat personal i coherència política. Respecte a la primera qüestió no sóc qui per emetre cap judici; respecte a la coherència política, sí puc dir que produeix vergonya aliena sentir al PP dir que el pacte entre Compromís i el PSPV- PSOE és un «pacte de perdedors», sobretot sabent la història de pactes que està realitzant el PP en Andalusia, Múrcia, l'ajuntament de Madrid. O per què no recordar que el PP possibilità amb els seus vots l'alcaldia de Carlet al Bloc (UPV) amb l'única finalitat que no governara la llista més votada (PSPV-PSOE).
Per últim, cal ressenyar que, en un primer moment, la candidata del PP proposà un govern municipal format pels tres partits amb representació municipal (presidit, evidentment, per ella), deixant-se d'ideologies, ja que, segons el seu discurs, la gestió municipal pareix que estiga buida d'ideologia. A qui volia enganyar amb aquesta proposta? Aquesta haguera sigut creïble quan el PP gaudia de majoria absoluta. Però la història posa de manifest que feren tot el contrari. Usaren, legítimament, de les seues majories absolutes, però també abusaren política (i personalment) d'aquestes majories absolutes.
Per tant, no abusen dels ciutadans faltant a la coherència política que es mereixen. I, sobretot per salut democràtica, a molts ciutadans ens alegraria sentir que el PP de Carlet no està d'acord amb la pràctica que està portant a cap el PP nacional de pactar amb els neofeixistes de VOX.
