Soc fill de botiguers. La meua família regenta un ultramarins a xicoteta escala, especialitzat en els queviures envasats i en les hortalisses fresques, d'eixes botigues "de tota la vida", que cada vegada en són menys. Juntament amb el Bar la Palopa, representen dos fonaments clau en la vida d'este barri humil, situat a prop dels pisos dels ferroviaris. On la roba s'estén a les finestres i on precisament no es lliguen els gossos amb llonganisses. El via crucis d'un univers humà condemnat a l'anonimat i a la indiferència.

Trenta anys de vida té Ca Maite! Des de sempre, s'han portat les compres a domicili, especialment per les persones majors. Ueletes tendres i agraïdes que sempre donen unes monedes de propina: "Tin, bonico, pa' que et faces una coca-cola". Quan era molt menut, m'assentava entre marraixes d'aigua per fer els deures de l'escola. M'encantava parar l'orella i sentir les històries de la gent.

Allà vaig entendre els engranatges de la quotidianitat i vaig ser testimoni de lliçons de vida que afiançaren la meua primera visió del món. Recorde escoltar misèries humanes de tota mena: rebuts de la llum de xifres astronòmiques, que no es podien pagar; la senyora que està "mataquetemataré" amb la cunyada; la veïna que ha caigut un bac i necessita companyia; el xicon que està enganxat a l'alcohol i cada vesprada compra un cartó de vi...

Durant aquell temps, era l'època de la crisi econòmica. Començaven a fer-se familiars aquelles paraules que no entenia: "Apuntameu!". "Mama, què vol eixa dona que li apuntes?", li preguntava, innocent. Damunt del mostrador, hi havia un taulellet penjat de manera irònica: "Hui no es fia. Demà, sí". La realitat resultava molt diferent a eixa sentència buida de significat. El "jateupagaré" era —i encara ho és— una expressió totalment acoblada.

La millor mostra de tot açò és una carpeteta blau cel que està farcida d'un patracol de tiquets organitzats de l'A a la Z. Per cognoms i acompanyats d'un reguitzell de malnoms identificatius. Encara en queda un, esgrogueït i fixat amb una grapa rovellada, de quan existia la pesseta. Algun dia eixe estimat client se'n recordarà i retrà comptes amb Maite, supose.

L'ofici de ma mare no es resigna només a la venda de productes. Per inèrcia, ha hagut de traure's el títol de psicòloga, assistent financera, experta en primers auxilis i, fins i tot, mediadora de conflictes intrafamiliars. Tot ofici té una dimensió humana, però este concentra una implicació de responsabilitat molt poderosa, de teixir complicitats i lligams, i oferix una vista d'ocell: una panoràmica nítida, sovint esgarrifosa, de la realitat.

En els bons moments i en els no tan bons, ahí ha estat Maite, amb el seu davantal totpoderós. Allà on no arribaven ni les molles de l'Estat del Benestar, arribava Maite.

Ara, de la nit al dia, els agarrats, els qui sempre "fien demà" o, si ha de ser hui, a canvi de sucosos interessos, s'han convertit en missioners. Per això convé explicar que molt abans de la pandèmia, hi havia persones que ja feien el que molts han descobert ara a la força: la solidaritat i la cooperació entre persones. Més val tard que mai, diuen.

En estos dies, molts han descobert l'existència del xicotet comerç. De sobte, de baix de les pedres, ha amanegut la clientela que faltava. Però el temps tot ho dissipa i ho cobrix amb la pell de l'oblit. Molt em tem que, quan passe esta crisi, la gent tornarà en massa a les grans superfícies i als supermercats. Mama, per si de cas, tin a mà la carpeteta.