Els carrers deserts. Una persona amb uniforme protector blanc i mànega en mà ronda el vehicle parat a uns metres. Em ve al cap Fahrenheit 451 i Guy Montag, el protagonista de la novel·la de Ray Bradbury -portada després al cine per Truffaut- que es dedica a cremar llibres perquè són nocius per a les persones: fan pensar. Però no, ara la pel·lícula que estem vivint és una altra encara que semble també de ciència ficció. Perquè de sobte dos elements s'han instal·lat en les nostres vides de manera totalment distinta a la que estàvem habituats: el silenci i el temps.

El silenci. En una societat en la que el so i el soroll ens assetgen constantment i venen a cadascú de nosaltres sense anar a buscar-los, ens trobem ara amb que el que ens envaeix és el silenci, sense opció. Arthur Clark va escriure un relat curt titulat Silence please on un jove científic inventa una màquina per a anular el soroll i convertir-lo el silenci. Poca feina tindria estos dies, de la mateixa manera que fracassaria altre personatge literari, TC, figura central de El vendedor de tiempo de Trías de Bes. Cap flascó comercialitzaria de segur este imaginatiu negociant. La demanda de temps ha caigut fins a nivells insospitats, perquè el temps, eixe cobdiciat bé que tant trobem a faltar en la nostra vida rutinària ara el tenim en abundància, tot el que desitgem a la nostra disposició. Consegüentment, allò que llegim a una de les seues últimes pàgines i que tant ens feia pensar fa unes setmanes ara no té cap sentit: «el sistema se ha adueñado de nuestro tiempo», més bé ara el temps ha anul·lat el sistema.

Aprofitant l'abundància d'eixos dos preats elements, pot ser una bona ocasió per a fer coses diferents, una bona ocasió per a avaluar el nostre món, per a pensar. Per a revisar com utilitzem el nostre temps, com tractem el nostre planeta, com ens tractem entre nosaltres (amb el foment d'un enemic a qui odiar, per exemple). Només cal observar que l'aire i l'aigua estan ara més purs que mai, una mena d'autoregulació clara del desgavell al que ha arribat la nostra societat tecnològica i consumista, o que ens adonem que podem escoltar els sons de la natura: pluja, vent, ocells de primavera..., sense la companyia de motors incessants.

Una bona ocasió alhora per a llegir, quedant tranquils que als vehicles que transiten pels carrers deserts no va el senyor Montag i no ens van a cremar els llibres: podem pensar lliurement. També una bona ocasió per a recuperar coses que hem perdut les últimes dècades -a més del silenci i el temps- fruit de la societat tecnològica que ja va tindre atrapada Mildred, la parella de Montag. Podria ser una bona ocasió per a llançar un flotador a la tradició oral aniquilada per eixa tecnologia. Estaria bé contar a casa aquelles històries que ens contaven els nostres avis, aquelles dites, aquelles cançons anteriors a la globalització de l'oralitat, les que ens definien i distingien com a pobles diferents i diversos, històries transmeses dels seus avantpassats i històries personals de les seues vivències, de la mateixa manera que d'ací anys els més menuts comptaran als seus nets el que estan vivint ara. Recorde que un dels relats que narrava la meua àvia es referia precisament a una foguera de llibres que portaren a terme només començar la guerra, una pira de llibres no apropiats (sense la presència de Montag). I no era ciència ficció, era altre tiempo de silencio, el de Martín-Santos, on casualment el protagonista investiga sobre un virus.

Potser llegint i observant tranquil·la i silenciosament el nostre món desenvolupem una mica el nostre pensament crític, eixe pensament crític que Guy Montag volia fer desaparèixer en les seues batudes pels carres quan descobria qui llegia. «No és necessari cremar llibres si el món comença a omplir-se de gent que no llig, que no aprèn, que no sap» deixà escrit Bradbury.