En pocs dies viurem un Primer de Maig insòlit, on una crisi sanitària que no esperàvem ha visibilitzat descarnadament les deficiències del nostre Estat de Benestar, les lacerants desigualtats i els desequilibris crítics existents en el món del treball.

En veritat, el deteriorament de les condicions de treball, dels salaris i dels sistemes públics de protecció i benestar social no els ha portat la pandèmia. Però les seues conseqüències i vergonyes han quedat ara impúdicament exposades a la vista de tot el món. Tant, per cert, que inclús resulta curiós vore com s'amaguen ara els que despús-ahir eren fervorosos adoradors d'una concepció merament mercantil del treball. I també com ara volen passar inadvertits els que per la via del descrèdit interessat dels serveis i dels empleats públics volien facilitar-se l'assalt a eixos recursos i dessucar-los per a benefici particular. Recordem que el clímax de les polítiques salvatges de l'austeritat anà precedit de l'atac descarat al sindicalisme organitzat i als servidors públics.

No sabíem que venia el coronavirus però sí que sabíem que retrocedir en drets i justícia social i deixar que la bretxa de desigualtat s'obrira tan indecentment ens exposava a més riscos i ens feia més fràgils.

Per molt evident que siga ara la destrossa de la via neoliberal sobre la cohesió social això no implica que en el futur i ara mateix es prendran per art de màgia les decisions que ja sabíem abans que s'havien de prendre. Quan dic sabíem, parle dels grans consensos planetaris en la lluita contra la pobresa i el desenvolupament sostenible, el canvi climàtic o la declaració pel futur del treball.

No hi haurà màgia sinó que haurem d'elegir el camí. I els sindicats de classe volem identificar clarament, aprofitant la circumstància del Dia Internacional del Treball, quins camins poden ajudar a fer millor la vida davant els reptes del futur i quines decisions ens fan més vulnerables. Certament no totes les respostes que s'han produït en el món han sigut iguals. És molt trist que els Estats Units, el país que concentra més riquesa en el planeta, estiga donant una resposta tan lamentable. Per descomptat, també ha sigut molt descoratjador tanta resistència de la Unió Europea a acceptar que els europeus no tenim més opció que ajudar-nos entre nosaltres.

Tampoc ens valdrà a Espanya i la Comunitat Valenciana la creença màgica en què acabat el coronavirus anirem de cap i per inèrcia a una superació de la crisi on tots accepten que no pot deixar-se a ningú arrere. Però a pesar de tot, i amb els errors i vacil·lacions, que en retrospectiva sempre són senzills, crec que és honest reconéixer que no té precedent l'esforç del Govern d'Espanya i també el de la Generalitat Valenciana per a desplegar instruments i ajudes per a evitar la destrucció d'ocupació, garantir ingressos, reduir l'impacte sobre el teixit econòmic i protegir les persones més vulnerables. Tanmateix, és una via en la qual s'haurà d'aprofundir, donant més amplitud i consistència als drets socials. Crec que és honest reconéixer també el paper essencial dels ajuntaments valencians, que molt majoritàriament han buscat la unitat política i el diàleg social.

Per a que el món agitat per la Covid-19 siga millor es necessita millorar i democratitzar a tots els nivells els sistemes de cooperació i federalisme entre les institucions de govern, ampliar i garantir que els sistemes de protecció social arriben a totes les persones i prendre decisions concretes que garantisquen els equilibris en les relacions de treball.

Al contrari del que va passar fa una dècada, sense màgia pel mig, ara hauríem de fer-ho millor i saber que, com diu el lema de la UGT i CCOO per al Primer de Maig, un altre model social i econòmic és necessari, un model en què el treball digne amb drets i els serveis públics estiguen en el cor del sistema. Els treballadors i treballadores que tots hem aplaudit des dels balcons s'ho mereixen. El conjunt de la ciutadania ho mereix i és la millor manera de recordar als que lamentablement ja no estan entre nosaltres.

Ara és fonamental expandir el dret constitucional a la llibertat sindical, que siga més fàcil per a totes les persones treballadores accedir a entorns de treball amb relacions laborals equilibrades i expandir també, naturalment, la cultura de l'associacionisme empresarial, perquè només des del diàleg social, la concertació i la negociació col·lectiva pot donar-se resposta als grans reptes que el nostre país i la humanitat sencera tenen per davant.