Aquests dies la salut és titular indiscutible dels mitjans de comunicació. Les seqüeles del COVID-19 són dramàtiques. Amb tot, és previsible que a mesura que ens apropem a la inflexió de la famosa corba l'atenció sanitària, centrada ara en la immediatesa de salvar vides, es dirigirà, també, cap a les conseqüències sobre la salut mental que tants dies de confinament i la preocupació per un futur incert tindran sobre la població general. Alguns estudis ja indiquen que els problemes psicològics podrien afectar a part de la població. Si això passa, ens veuríem davant un nou problema, ja que els problemes mentals no sols tenen una evident influència en la salut de les persones, sinó també sobre l'economia.
Ignorar els problemes no evita que es produïsquen. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) fa temps que ve advertint que la depressió serà (abans de la irrupció del COVID-19) l'epidèmia de la nostra era i que en 2030 esdevindrà la principal causa de discapacitat a escala mundial. Just per això, aquest organisme reivindica la necessitat d'invertir més en salut mental i adverteix de l'elevat cost de no fer-ho, no sols per a la salut i benestar de la població, sinó també per a les economies nacionals.
Hui ja és un problema de salut de primer ordre, sent responsable de la major part dels 800.000 suïcidis que es produeixen cada any arreu del món (la primera causa de morts entre els joves espanyols per factors externs) i desencadenant de patologies cardiovasculars relacionades. Sense arribar a aquests extrems, s'estima que a Espanya els trastorns mentals com la depressió i l'ansietat representen un cost econòmic del 4% del PIB, uns 45.000 milions d'euros, i són la segona causa de baixes laborals. Malgrat la gravetat d'aquestes xifres, l'atenció que rep la salut mental dins del sistema de salut pública és baixa.
El ventall d'accions és ample, des de la intervenció psicofarmacològica i psicoterapèutica fins a la comunitària. Aquesta última categoria resulta especialment favorable pel seu caràcter preventiu mitjançant la promoció d'estils de vida saludable i la modificació dels factors de risc.
Una eina especialment atractiva en la intervenció comunitària és l'impuls de boscos terapèutics, especialment els situats en o prop de la ciutat. I no parlem, almenys no sols, del benestar que provoca la contemplació o estada en espais verds. Parlem dels banys de boscos, més conegut pel nom japonés Shinrin-Yoku, una activitat cada vegada més estesa que consisteix a "submergir-se" en ambients forestals o altament naturalitzats realitzant-hi caminades tranquil·les i senzills exercicis de respiració durant unes dues hores per sessió.
Existeix abundant evidència científica de què l'exposició de les persones a l'ambient forestal i els seus estímuls provoquen efectes favorables sobre la salut mental, reduint significativament l'estrés i millorant el sistema nerviós amb la disminució de l'activitat del sistema nerviós simpàtic i l'estímul del parasimpàtic. També s'ha demostrat l'efecte sobre la pressió sanguínia i el sistema immunitari, elevant la quantitat i activitat de cèl·lules responsables de la lluita contra infeccions i cèl·lules canceroses, entre altres. Per això, a molts països comencen a plantejar-se els banys de boscos com un actiu de salut, un recurs més en polítiques de salut comunitària.
Un dels aspectes més interessants d'aquesta proposta és que la seua implantació és relativament senzilla i amb una taxa de retorn elevada. A més a més, en gran part, està en mans de cada ajuntament la seua implementació, ja que no són pocs els municipis que disposen de terrenys públics situats en la perifèria dels seus nuclis urbans, generalment terrenys agrícoles abandonats i destinats en la planificació urbanística, o susceptibles d'estar-ho, a allotjar dotacions públiques i espais verds.
Obtenir aquests serveis no ha de suposar, necessàriament, fortes inversions. Especialment a comarques com la Ribera, on una considerable part de les terres susceptibles de ser aprofitades són camps abandonats en els quals es podria respectar la presència dels cultius, especialment quan es tracte de tarongers de gran port, i alternar amb la introducció d'altres espècies arbòries de baix manteniment.
Aquests boscos periurbans tenen la virtut d'apropar els beneficis de l'ambient forestal a la ciutat, on passem la major part de les nostres vides. Això esdevé crucial perquè disminueix la necessitat de fer desplaçaments més o menys llargs, i costosos, a espais naturals. Tanmateix, esdevé un factor de socialització i d'equitat, ja que proporciona a segments de població com la gent gran, els de menors recursos econòmics i els que no tenen possibilitat de desplaçament autònom, la possibilitat de gaudir dels beneficis del contacte amb la natura.
Ara, que ja pensem en la fi del confinament però també en l'impacte social i sobretot emocional que aquesta mesura deixarà sobre els ciutadans, és moment per a replantejar-se la importància d'invertir en salut pública, actuant des de la prevenció, creant les condicions ambientals adequades per un desenvolupament òptim de la salut física i mental, utilitzant un recurs assequible i pròxim com els boscos periurbans.
