El proppassat dia 15 d'agost, festivitat de la Mare de Déu de l'Assumpció, per a nosaltres «Mare de Déu d'Agost», es van complir els 250 anys del començament de les obres de l'actual església parroquial de Benifaió, amb la solemne col·locació de la primera pedra, i l'assistència i col·laboració de la totalitat dels aleshores escassos 200 veïns (famílies); una empresa titànica per a una població bastant reduïda per a l'època: unes 1.000 persones entre homes, dones i xicalla.

Encara que la data havia estat ignota, ja que els llibres de fàbrica de l'arxiu parroquial van desaparèixer el 1936, la troballa d'unes notes publicades per un rector anònim de la parròquia el 1925 ens van oferir la data de tan destacada efemèride: 15 d'agost de 1770.

Potser, ara veient aquesta destacada edificació, molts encara no entenem el gran esforç que va suposar aquest colossal projecte en el qual van participar el conjunt de l'escàs nombre de ciutadans, homes, dones, xiquets i xiquetes amb les diferents tasques pertinents: descarregar materials, construir bastides, pastar, portat aigua, etc.; la memòria oral ens parla de les dones que formant una cadena transportaven les rajoles a peu d'obra; els homes amb carros i animals de càrrega baixaven els carreus de pedra des de les canteres de la partida dels Escopalls, en el mateix terme, on encara es poden veure els talls en la pedra, cantera, que segons alguna troballa ja era utilitzada en època romana.

També hi va haver la necessària col·laboració econòmica segons el grau rendista de cada veí; coneixem el cas de Cristòfol Cànoves, rajoler, que es va veure obligat a vendre un camp de garrofers i vinyes l'any 1786 a Baptista Machí, en no poder pagar la part que li pertocava per cada fornada de rajoles i teules que coïa entre els anys 1779 a 1782, per a la fàbrica de la nova església.

Per a la construcció es va haver de construir una canalització d'aigua des de la Font de Mussa fins l'actual plaça del Progrés, on es trobaven les basses per a coure la calç, les restes de les quals encara es podien veure al segle XIX, segons citacions bibliogràfiques. Probablement el promotor de tan destacada obra fora l'il·lustrat rector Fèlix Escòrcia, del qual coneixem també la seua participació en un plet de caire eclesiàstic a Alzira el 1772.

Los obres del nou temple van finalitzar el 1783 i fou beneït solemnement el 4 de desembre de 1783, festivitat de Santa Bàrbara patrona de la població amb unes grans festes, on van acudir un bon nombre de veïns desplaçats dels pobles propers en carros i fins i tot a peu. El trasllat del Santíssim al nou temple va anar precedit de diversos grups de danses típiques (que anomenaven «balls de gitanetes»), fet comú en les celebracions religioses de moltes de les nostres poblacions riberenques.

Per a la decoració del temple es contractà el millor pintor valencià de l'època, Vicente López Portaña que pintà uns gran llenços per a les capelles: Sant Pere Apòstol (llenç que fou portat a València l'any 1802, amb motiu de la visita del rei Carles IV) i la Coronació de la Verge, per al presbiteri; Verge del Roser i Immaculada (signat i datat l'any 1799) per al creuer; Sant Josep, Martiri de Santa Bàrbara (l'esbós del qual es troba a Madrid); Sant Roc, Ànimes; Jesús nen i Salvador a les portes dels sagraris, en total 16 pintures.

Elías Tormo en la seua obra «Valencia: los Museos», de 1932, diu sobre Vicente López: «para conocerle en cuadros de composición, lo completo es el conjunto de retablos de Benifayó-de-Espioca». Els escultors Cotanda i De Cases feren 16 imatges, 16 àngels i dos relleus. Tot aquest patrimoni artístic desaparegué el 36.

No cal dir que una celebració adequada per aquest esdeveniment ha estat marcada per l'actual pandèmia del Covid-19, fet que ens ha fet deixar per a més endavant alguns del actes previstos. L'edició i publicació de l'estudi «Una aportació a la Història, Arquitectura i Patrimoni del Temple de Sant Pere Apòstol», ja exhaurida, ha posat en relleu els annals d'aquest magnífic edifici, un bon exemple unitari d'estil neoclàssic o classicista, amb algun element escultòric barroc a la façana.

Afegir que l'església ha sofert una completa i exhaustiva restauració de les diferents capelles, a partir dels luctuosos successos del 36; a destacar la nova Capella del Santíssim, presidida per una imatge de la Verge del Roser del segle XVII, el reresagrari convertir en sagristia, i la recuperació d'algunes destacades pintures, escultures i peces d'orfebreria que van dels segles XVI al XX, ofereixen un destacat marc patrimonial en aquest aniversari del temple.