Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Tribuna

Decoració nadalenca a la Vila d'Alzira a mitjan segle XVI

Decoració nadalenca a la Vila d'Alzira a mitjan segle XVI

Decoració nadalenca a la Vila d'Alzira a mitjan segle XVI

Fa ja uns quants anys, casualment, vaig localitzar a l’Arxiu del Regne de València una curiosa notícia de 1557 sobre la decoració nadalenca que el Consell de la vila d’Alzira havia ordenat situar a la plaça de Sant Agustí, és a dir, a l’actual plaça Major. Primer que res m’agradaria posar-la en context.

Aquell any, com en l’actual, Alzira i bona part del Regne havia sofrit un greu contagi. És clar, no hi havia Covid-19, sinó que es tractava de la pesta, la qual continuà fent estralls durant els anys següents. Els dietaristes coetanis establiren l’inici de la propagació de la malaltia en el mes juliol de 1557 i l’acabament en juny de 1559. No obstant això, a la nostra localitat hi va haver rebrots fins a l’estiu 1562. Des de la situació actual, pot ser no coste tant d’imaginar com de dur degué ser, ni tampoc valorar les no poques pèrdues personals. De fet, les xifres oficials de l’època estimaren que sols al territori valencià hi van morir més de trenta mil ànimes, sobre una població que no devia sobrepassar el milió. A Alzira, per exemple, la pesta va segar les vides d’alguns dels descendents dels Serra, la família que el 1357 havia donat les terres on s’havia edificat el monestir de la Murta. En eixe sentit, sabem que, l’agost de 1557, morí don Manuel de Vilanova i Serra; el 1558 faltaren el seu cosí germà, Vicent Serra i Úrsula, l’esposa. Finalment, el 1562, expirà l’unigènit baró del cavaller, Bernat Manel de Vilanova. Heus ací els motius que degueren incentivar els dirigents alzirenys a despendre majors quantitats en engalanar i tractar d’elevar els ànims dels seus conveïns durant aquells Nadals.

Malauradament, aleshores, com també ara, hi havia qui de tant en tant cometia malifetes i actes vandàlics sobre el mobiliari urbà. Així és com ens posem sobre fets. Pel que sembla, el dia de Nadal de 1557, al voltant de les nou de la nit, Jaume Bonet, Lluís Colomina i Pere Escrivà van encertar a divisar, mentre raonaven a la plaça de Sant Agustí, unes quantes ombres junt a «lo penó que stava en dita placeta, que era un pi larch que la vespra de Nadal havien posat en dita placeta ab una garlanda de taronges, limes y murta al cap del dit pi, per a les dites festes; per a regozijar la gent». En arribar-hi van veure que hi havia set o huit hòmens estirant-lo amb la intenció d’arrancar-lo. Cridaven: «Vinga lo penó! Vinga lo penó!». Com que la lluna feia clara, Bonet, Colomina i Escrivà els van poder reconéixer quasi tots. El qui més força feia era Bernat Albentosa, però també hi eren Pere i Sebastià Daviu, Joan Marco, fill de Miquel, i Martí i Agustí Vell, els quals, en veure’ls aplegar, van traure les espases i els van atacar. A Jaume Bonet li van encertar al genoll. Seguidament, els agressors fugiren i s’internaren als carrers dels voltants de l’església de Sant Joan. Al remat, Colomina, Escrivà i Bonet van aconseguir el seu propòsit: el pi es va quedar en peu. Tanmateix, a Bonet aquella ferida li acabà costant la vida.

No podem saber del cert quin aspecte devia tindre aquell ornament nadalenc. El que resta en clar és que es tractava d’un pi que havia estat dut ex processo a la plaça de Sant Agustí per tal d’engalanar-la. Parlem, doncs, d’un arbre de Nadal? És a dir, es tractava d’una conífera amb branques i brosta? No està del tot clar. De fet, aquesta tradició a hores d’ara tan arrelada a les nostres llars i pobles, procedeix del nord d’Europa. A eixe respecte, convé assenyalar que tot i que la cristianització del costum escandinau se’n remunta al segle VIII, el concepte de l’arbre de Nadal, en el sentit actual, no sorgí fins als inicis del Sis-cents i no fou introduït a Espanya fins a les darreries del segle XIX. És més, tot i que de primeres les extrapolacions a la concepció i usos actuals poden induir a creure que les taronges i les llimes hi devien fer la funció de les actuals boles, convé no oblidar que en aquesta ocasió es trobaven emplaçades en garlanda únicament a la part superior del pi. Tot això junt invita a pensar que la idea de fons també en devia ser distinta, perquè quan no menciona els termes «arbre» o «pi», refereix el de «penó». Que les taronges, les llimes i la murta no tractarien de representar el blasó de la vila o les armes reials?

Compartir el artículo

stats