Al començament de la pandèmia em vaig sentir com els protagonistes de la icònica pel·lícula de terror «La nit dels morts vivents» (George A. Romero. 1968), doncs estava (i segueix) espantat i temorós de tot què vinga de fora casa.
Posteriorment, he sigut triplement derrotat. Derrotat per un ésser microscòpic que sols «viu» si s’acobla a una cèl·lula o un bacteri. Derrotat per l’incapacitat dels partits polítics, sobretot, aquells amb més responsabilitat política, en posar-se d’acord amb les polítiques a portar a cap per fer front a la pandèmia. La política a costa de la pandèmia s’ha convertit en un «camp enfangat» indigne d’un país democràtic i, presumptament, una societat madura (hi ha crisis socials que és millor que la dreta estigui al govern, no perquè sàpiga gestionar-les millor, sinó perquè el risc «d’enfangament» disminueix considerablement). I, per últim, la derrota va ser total quan per les xarxes socials començaren (i segueixen) a circular mentides (autèntiques «troles») difícils de digerir així com poder entendre que haguessin persones (¿) capaços de fer-ho i altres amb tan poc sentit crític que s’ho cregueren i ho escamparen.
En un principi, vaig crear un perfil («Per la tolerància i contra la incitació a l’odi») on pretenia desmuntar «bulos» o «fakes» amb les seues mateixes «armes». Una actuació individual de nul èxit!
Malgrat, des d’aleshores, intente assabentar-me sobre aquesta qüestió. Així, al número 533 (febrer 2021) de la revista Investigació i Ciència, hi ha un article, de recomanble lectura, titulat «L’economia de l’atenció» de Filippo Menczer i Thomas Hills, tots dos experts i estudiosos d’aquesta matèria i que inspira aquest escrit.
D’acord amb aquest article hi ha una sèrie de circumstàncies, fets socials i psicològics que els inductors dels fakes utilitzen per aconseguir influir en la realitat social d’acord amb els seus interessos i propòsits. Així s’ha constatat que existeixen un «biaixos - sesgos - cognitius» que influeixen amb les nostres actuacions en les xarxes socials. Per exemple, les persones tendim a confiar, prestar més atenció i preferir la informació que ens aplega d’aquelles persones o grups que ens mereixen més confiança, rebutjant les informacions que apleguen de fora d’aquest(s) grup(s) de confiança o «endogrup(s)».
Aquesta tendència és quelcom natural producte del nostre passat evolutiu, però que els famosos algoritmes, afegits als «bots» i als «trols» que funcionen automàticament, aconsegueixen que sols busquem, comprenguem, recordem, repetim i rebem informació del(s) nostre(s) endogrup(s). Conseqüència: és fàcil manipular el pensament i les voluntats.
Per tant, quan interactuem en les xarxes socials deguem ser conscients d’aquesta debilitat cognitiva que, com he apuntat, pot fer-nos molt vulnerables, per exemple, a la polarització (està contrastat que les notícies negatives tenen més ressò que les positives). Sols cal observar la realitat que ens rodeja. Malgrat tot, a l’igual que passa amb la publicitat subliminal, no se és conscient d’ella (jo, manipulat!).
Per altra banda, cal platejar-se el binomi: quantitat versus qualitat. Clarament existeix una sobreabundància d’informació. El premi Nobel Herbert A. Simon, economista i psicòleg, ja advertia «allò que la informació consumeix és bastant obvi: consumeix l’atenció dels seus destinataris» i si el nostre ràdio d’actuació és endogàmic allò què es genera és una pèrdua de la qualitat de la informació. Augmenta la quantitat d’informació que consumim però en detriment de la seua qualitat. Aquesta circumstància podria explicar per què els «bulos» o «fakes» es converteixen en virals. «La ‘viralitat’ és una conseqüència estadística de la proliferació de la informació en una xarxa social composta per agents amb una atenció limitada».
Evidentment, el tema és molt complex (què passa amb les actuacions de les companyies propietàries o els governs?). Però, sobretot, que reflexionen sobre el fet que reduir el cost de la informació es minvar el seu valor, obrint la porta a la capacitat de manipulació; reflexionen sobre les conseqüències quan fem un «me gusta» o compartim determinats tuïts o notícies i, per últim, que aposten per una educació crítica.
