Aquest 8 de març ve marcat per l’actual situació sanitària, ja que a causa d’aquesta no podem eixir al carrer a reivindicar els nostres drets. Tot i això, ara més que mai, és necessari que reunim forces i alcem la nostra veu.
Són diferents les respostes de les persones a la pregunta: Què és el feminisme? Segons el Diccionari Normatiu Valencià, és un «moviment que té com a finalitat aconseguir la igualtat dels drets de la dona respecte als de l’home», i amb eixa definició coincidim la majoria. Ara bé, em dona fàstic que alguna gent diga que les reivindicacions femenines són un aquelarre feminista o manifestacions radicals que culpabilitzen l’home, perquè confon la noble causa de la igualtat. Senyors, busquen la concepció de radical perquè lamente comunicar-los que no tenen ni idea què és realment el 8 de març. Sembla mentida que any rere any continuem escoltant comentaris que l’únic que provoquen és més desigualtat.
La menció de l’aquelarre em fa recordar el que patiren les nostres avantpassades dels segles XV al XVIII. Milers de dones moriren a mans dels inquisidors, els quals donaven caça, torturaven i mataven a les que consideraven bruixes perquè moltes d’elles quedaven fora del control masculí, ja siga per la seua condició personal, social o pels seus coneixements en medicina.
Escoltar d’algunes persones que hem perdut el nord, que eixe dia és per a fer-li un homenatge a les dones i no fer política sectària, em fa pensar que estan allunyades de la realitat. I pose només dos dades: La primera, la bretxa salarial anual entre dones i homes que se situa en el 21’6 % al País Valencià. La segona, que el percentatge de violència de gènere i domèstica a València ha augmentat a causa de la pandèmia, passant d’un 45 a un 65%. Per tant, la realitat és que no és tot de color rosa (eixe que ens inculquen a les xiquetes des de ben menudes).
Eixe color rosa és un exemple d’estereotips masclistes que marquen la nostra vida. Hi ha pel·lícules, programes de televisió o determinades joguines que perpetuen rols on les dones són símbol de bellesa, que limiten les tasques que podem fer o que necessitem a l’home «salvador». Eixos missatges calen en les xiquetes i xiquets com, per exemple, quan les xiquetes demanen a la família un vestit de princesa, mentre que el xiquet demana l’heroi. Ara bé, si una xiqueta demana anar disfressada d’heroïna o el xiquet de princesa, això no està ben vist. Tot això demostra que hem de continuar treballant en polítiques d’igualtat.
No volia finalitzar aquest article sense citar unes paraules de Carme Riera: «El feminisme és una revolució incruenta, una revolució en marxa a la qual és molt important atraure a tothom que ens puga ajudar i entre ells, als nostres companys. Si ells no ens ajuden, ho tindrem molt pitjor». Aquesta lluita no és solament de les dones, sinó de tota la societat. Com bé diu la cançó «te’n podria dir mil»: hem sigut dones silenciades, però ara més que mai hem de ser fortes, recuperar la il·lusió, equilibrar la balança i ara som nosaltres qui ens alcem.
