El topònim Ènova ve del llatí Ianua, que significa «porta», i està també en altres topònims com Janovas, provincia d’Osca, partit judicial de Boltaña, i Génave o Puente Génave, provincia de Jaen: en aquest darrer cas segurament voldria dir «La porta de la Bética o Andalusia», ja que està en la Via Augusta romana que anava des de Roma per Saetabis i Úbeda, Baeza, Linares (antigament Castulo) fins a Cadis. En el nostre cas no sabem si voldria dir «La porta de Saetabis o Xàtiva». També és l’origen de topònims castellans com Yanguas en la província de Segovia o de Sória prop de Ágreda. És també l’etimologia de Ianuarius (El més de la porta de l’any, o siga gener o enero). El que si és ben segur és que en l’Ènova hi havia una grandíssima vila romana, que va ser excavada en 2003 al canviar el traçat de la via fèrria, al costat del cementeri de la vila. En la torre medieval de Sant Joanet d’Ènova, Abel Soler va descobrir una inscripció: En. P. Sans Me Festyt. Anno. Domini. Mº.CCCº.VIº, que transcriuriem així: «En Pere Sanç em va fer l’any del Senyor 1306».
Aquest Pere Sanç II, fill de Pere Sanç I, era el cavaller més ric i més important de Xàtiva en aquella època; senyor de Senyera i Benimeixís, (despoblat del terme de Senyera) i d’algun altre poblat de musulmans del terme particular de Xàtiva. Énova era un dels quatre quarters o batlies depenent de la batlia de Xàtiva. Els altres tres eren Castelló i la Vall de Càrcer, Benigànim i l’Olleria. Aquestes viles eren de cristians, envoltades d’alqueries musulmanes. Per això l’expressió «Enova dels cristians». La relació de Canals, també vila de cristians era diferent, perquè després de tenir com a senyor a Dionís d’Hungria, va ser comprada per Xàtiva com a baronia en 1353, com a conseqüència de la Guerra de la Unió.
El document que anem a comentar és una butla del papa Nicolau IV, datada en Roma en 18 d’octubre de 1447, que està en la Catedral de València i fa referència a Alfons de Borja, en aquell moment Cardenal de l’església romana dels «quatre Sants coronats» i que després seria Papa des de 1455 fins a 1458. Traduint i resumint el contingut que evidentment està en llatí seria el següent. La parròquia de l’Ènova s’havia quedat vacant per la mort del seu rector, que li deien Ramon, sense especificar data concreta. En 9 de desembre de 1413 Benet XIII havia erigit La Seu de Xàtiva en Col.legiata. (No anem entrar ara en un altre document de l’1 d’abril de 1414 sobre el mateix tema que incloïa una clàusula contra la erecció de la Seu en catedral i bisbe, i que els advocats de la ciutat en el procés de la catedralitat i el mateix Vicent Boix consideraven falsa).
Segons el pergamí de l’Ènova en aquell moment s’havia arribat a una concòrdia entre l’Ardiaca de Xàtiva i el bisbe de València sobre la elecció dels rectors dependents de la Col.legiata de Xàtiva, que en aquell moment sols eren les viles de cristians, o siga, Castelló, Ènova, Benigànim, L’Olleria, Canals i alguna altra com Montaverner i alguna més i les viles de la resta de la governació «dellà Xúquer fins a Xixona». Els altres llocs eren alqueries de moros. La concòrdia consistia que l’Ardiaca de Xàtiva tindria el dret de Patronat o de proposar el rector en eixa àrea del terme particular i general i de la governació dellà Xúquer, que fins al moment era pròpia del bisbe de València. Dins la diòcesi n’hi havia 3 ardiaques (Archidiaconus): Xàtiva, Alzira i Morvedre o Sagunt. Tots ells i fins i tot l’Ardiaca de Xàtiva, que tenia un oficial a Xàtiva per a les qüestions jurídiques i econòmiques, residien a València i formaven part del Capítol de València. El nostre Ardiaca tenia palau a Xàtiva i també a València.
Arribats a eixe punt hem de tenir en compte que Alfons de Borja, xativí, fou nomenat bisbe de València en 1429, com a premi per haver fet renúnciar al successor de Benet XIII i haver acabat amb el Cisma de l’Església, i després Cardenal de l’església dels «Quatre Sants Coronats en el mont Célio» de Roma en 1444. Això vol dir que l’Énova hauria quedat vacant després d’eixe any, perquè el pergamí papal no dona les dates. Aleshores, el Borja, per mitjà del seu vicari episcopal en València Francesc Sabater proposa com a rector de la parròquia al Prevere Pere Garcia.
Immediatament l’Ardiaca de Xàtiva, del qual no s’ens cita el nom, diu que pel pacte fet 50 anys abans (aproximadament?) té el dret de patronat de la Col·legiata de Xàtiva i proposa un altre rector, anomenat Bertomeu Crexell. S’organitza una causa o plet, del qual és encarregat Joan el cardenal del títol de Sant Sixto de Roma. Cal aclarir que tots els cardenals en Roma porten el títol d’una església de la urbs, i per això el Papa dona la benedicció «Urbi et Orbi», a la ciutat i al mon. Aquest cardenal, dicta sentència definitiva en favor del candidat de l’Ardiaca, admetent la concòrdia feta en 1414, i ordenant «Silentium perpetuum» (silenci perpetu), però aquest cardenal Joan, que potser no era amic del Borja, ja havia mort en la data del document 1447. Aleshores, Alfons de Borja com a bisbe de València encara, recorre la sentència i apel·la al Papa. Finalment en la part dispositiva de la Butla, el Papa Nicolau dona la raó al bisbe de València i ja cardenal Alfons de Borja, que fa constar que s’ha de tornar a abans del pacte o concòrdia, i que el dret de patronat no deu ser de l’Ardiaca de Xàtiva sinò del bisbe de València, que era xativí com sabem. En conseqüencia, seria anomenat rector de la parròquia de l’Ènova, terme particular de Xàtiva Pere Garcia, després d’aquesta Butla papal datada a Roma el 18 d’octubre 1447.
Espere que el meu amic l’advocat Benavent de Benigànim, que té dificultats per a entendre els meus articles històrics, aquest el llegeixca amb la mateixa paciència i deteniment, que jo he tingut per a escriure-lo. I a ell i a tots us recomane que aneu a veure en el mont Celio, una de les 7 colines de Roma, la humil església dels Quatre Sants Coronats, patrons dels pedrapiquers i escultors, Severo, Vitorino, Carpóforo i Severiano, festa el 8 de novembre. Visiteu l’oratori del papa Sant Silvestre, com jo vaig fer en 1993. Veureu les pintures murals sobre la conversió i curació de l’Emperador Constantí per aquest papa, que es celebra el mateix dia de la conquesta d’Alzira per Jaume I en 1243. Allí Constantí fa donació al papa de la ciutat de Roma i els Estats pontificis. Aquesta donació fou declarada falsa per l’humanista napolità Lorenzo Valla en 1543.
