Segurament s’estaran preguntant el perquè d’este terme, quan no directament què he volgut dir amb això. Algú haurà endevinat que tractava de fer una analogia amb el Brexit però, i el primer terme? Tot seguit els ho aclariré, si són tan amables d’acompanyar-me en la lectura d’este periple.
Ara fa 6 anys per estes dates estàvem ultimant els detalls de la campanya electoral que començaria en breu. Des de la candidatura que un servidor e capçalava proposàvem traslladar la Llar dels jubilats a un altre edifici municipal per a poder aprofitar els baixos de l’Ajuntament per remodelar-lo i aconseguir així que els serveis d’atenció al públic, serveis socials i el saló de plens estigueren a peu pla (en aquells moments una de les propostes estrela era l’accessibilitat). A més, com que el fet de tindre un conserge que oferira el servici de bar s’havia demostrat inviable a llarg termini, pensàvem que així matàvem dos pardals d’un tir, ja que la nostra proposta apuntava que el bar de la Casa de la Cultura fera esta funció, si bé no en exclusiva: seria com una Llar dels jubilats, amb la qual cosa els jubilats no es quedaven sense local, però donaria servici no soles als jubilats sinó a tot el món, així l’oportunitat de negoci era més atractiva.
Les crítiques no tardaren en arribar, principalment des de la resta de partits; semblava ser que era «inviable» barrejar a jubilats i a no-jubilats en un mateix espai físic. Tot això ens portà a matisar la nostra proposta de tal manera que els jubilats no deixaren de tindre un local en exclusiva i que el bar de la Casa de la Cultura poguera donar servici a tot el poble.
Passaren les eleccions i la nostra força política quedà en tercera posició, encara que amb la mateixa representació que les dos primeres en nombre de vots; molts d’ells, segurament, de jubilats i jubilades que votaren estos partits convençuts que defendrien la continuïtat de la Llar dels jubilats tal com l’hem coneguda tots estos anys. Ha passat el temps i, casualitats de la vida, els mateixos que defenien deixar la Llar dels jubilats com estava són els mateixos que ara els volen tancar la paradeta. I ací és on està la connexió que em porta a fer l’analogia amb el Brexit.
Huit mesos abans d’aquella cita electoral al nostre municipi, s’havia celebrat un referèndum per la independència d’Escòcia del Regne Unit. Els «unionistes» (aquells contraris a la independència) esgrimien que si se separaven del Regne Unit quedarien fora de la Unió Europea. Segons la majoria d’analistes polítics, va guanyar el NO a la independència perquè els escocesos no volgueren quedar-se fora de la UE. Un any i nou mesos després se’n va celebrar un altre referèndum a tot el Regne Unit; es preguntava si volien romandre en la UE o volien eixir-se’n. Este és conegut com a Brexit. Ironies de la vida, aquell mes de juny de 2016 aquells que havien fet campanya contra la independència d’Escòcia amenaçant-los que es quedarien fora de la UE acabarien decidint iniciar un procés pel qual abandonaven la UE per voluntat pròpia. Qui no veja la similitud, que es lleve la bena dels ulls. La primera volta que m’enganyes serà culpa teua, la segona volta la culpa serà meua.
