Fins al segle XIX la toponímia urbana pertanyia al poble. Era el poble el que s’encarregava de donar o canviar el nom dels carrers i places d’una població sense criteris o regles establides, amb només un patró d’ús d’aplicació popular que fou generalment el servir-se d’alguna peculiaritat que posseïra el carrer que calguera identificar: el cognom d’algun veí rellevant, algun edifici singular, llocs de referència o d’ús públic, elements del món botànic o integrants del santoral devocional.
Fou en la segona mitat del segle XIX quan els governants dictaren les primeres normes de control en la titulació de les vies públiques, el que comportà que esta matèria fora reglada per l’Administració a partir d’eixe moment. Estes noves normes reglamentades comportaren a Alzira l’oficialització d’eixa antiga toponímia urbana d’origen popular que venia usant-se fins al moment, encara que en altres casos suposà l’oblit o la pèrdua patrimonial de les denominacions populars de moltes vies públiques actuals. L’assignació, de manera informal, de nom a un vial per part del veïnat ha succeït i ve succeint al llarg de la història. Inclús, a vegades, es dóna el cas que un carrer és més conegut pel seu nom popular que pel seu nom oficial. La causa és molt simple, el veïnat es mou per criteris de comoditat i sencilleza i eludix qualsevol procediment formal que l’Administració sí que ha de determinar a més que complir.
Atenent el suggeriment del consell de direcció de la revista d’estudis locals Algezira Xúcar assenyalat en el seu número 3 de l’any 2019 i l’escrit posterior del metge alzireny Juan José Nadal presentat en l’Ajuntament d’Alzira al desembre de 2020, i figurant com a referents els tres volums de l’obra –publicada per l’Ajuntament d’Alzira entre els anys 2015 i 2019– titulada «Alzira. Avingudes, places i carrers (A-X)» d’Aureliano J. Lairón i Rubén Pastor i el treball –publicat en el número 4 de la revista d’estudis locals Algezira Xúcar– titulat «Història i tradició de la toponímia urbana d’origen popular en el nomenclàtor de vies públiques d’Alzira» de Rubén Pastor i Aureliano Lairón –com a membres de la Comissió de Toponímia de l’Ajuntament– elaboraren, en el mes de gener d’enguany, una relació de les denominacions tant populars com tradicionals de les actuals vies públiques de la ciutat d’Alzira que fou aprovada per la Comissió de Toponímia en reunió celebrada el 19 de maig de 2021 i, finalment, pel Ple de l’Ajuntament en sessió celebrada el 26 de maig de 2021.
Patrimoni cultural
La finalitat principal de la creació d’este llistat oficial de denominacions populars i tradicionals de huitanta-una vies públiques de la ciutat d’Alzira és la d’evitar la pèrdua patrimonial d’eixos noms que han sigut heretats dels nostres majors i avantpassats. Cal recordar que el corpus toponímic oficial i popular alzireny –tant en l’àmbit urbà com en el rural– forma part del patrimoni cultural i històric de la ciutat d’Alzira. Segons l’acord plenari, estes denominacions tradicionals de les actuals vies públiques s’afegiran al costat de la retolació existent sense que, en cap cas, afecte o altere la denominació oficial que ja posseïxen les vies públiques implicades.
Així podem concretar, com a exemples més interessants o curiosos, com el primer tram del carrer de Benito Pérez Galdós fou conegut pel carrer del Fossar (per discórrer pel costat del desaparegut cementeri del convent de Sant Agustí) i a partir de l’encreuament amb el carrer dels Reis Catòlics és conegut pel camí Nou de Gandia (per obrir-se en 1861 un nou camí en eixa direcció cap a la capital de la Safor). La plaça de l’Alborgí fou la placeta dels Porcs (fins ací arribaven les porcades perquè els animals pogueren beure aigua del barranc de l’Alborgí). El carrer de Calderón de la Barca tingué un tram amb el nom del carrer del Pont (pel desaparegut pont de Sant Bernat) i un altre amb el carrer del Casino (per trobar-se ací en el segle XIX eixe establiment). La plaça de Casassús fou la de les Gallines (antic lloc del mercat de les aus) i el carrer del Cid fou el del Llavador (per localitzar-se ací un entre 1934 i 1975).
A l’actual carrer de Clara Campoamor s’iniciava el camí de l’Arena (encara que ara ho faça –per l’expansió urbanística– des de l’Hort de la Tancà). La plaça de la Constitució tingué el nom de plaça Major i de Santa Caterina (entre altres molts), el carrer de Covadonga fou l’antic camí cap al Torrejó i el carrer de Cristòfol Colom fou el camí Vell de Xàtiva (per a diferenciar-lo del camí Major o Reial de Xàtiva). El carrer dels Curtidors fou el dels Tints i el dels Negres (el primer pels tintorers i el segon pels carboners), el carrer del Doctor Faustí Blasco el de la Llonja (perquè ací estigué la Llonja de la Seda) i el carrer del Doctor Ferran era el camí de la Ribera. El carrer de l’Empar fou el de la Cort (ací estava la Cort de la Batlia) i el carrer de l’Ensenyança era el del Pilonet (pel piló de pedra –que no és el primitiu– que existix al carrer). El del General Castaños fou el carrer Major (per ser el vial principal del barri de les Barraques) i els carrers del General Prim i de Lutxana foren també el carrer Major (per ser el vial principal del barri de l’Alquerieta).
A la plaça de les Germanies es trobava l’Hort de Redó, per l’avinguda de la Hispanitat discorria el camí de l’Alborgí i el carrer de l’Hospital fou l’albereda dels Caputxins (perquè el carrer iniciava davant del convent dels Caputxins). Des del carrer d’Ibn Hafaja arrancava el camí de Materna, el carrer de la Independència era el camí de l’Ermita (per ser el trajecte cap a l’ermita del Salvador), pel carrer de Joanot Martorell anava el camí Fondo (per ser una zona baixa amb facilitat d’acumular basses d’aigua) i des del carrer de Josep Maria Llopico iniciava el camí de la Vall (amb direcció a Gandia fins que s’obrí al trànsit el camí Nou l’any 1861). L’avinguda de Josep Pau fou el carrer de la Muntanya (camí directe a la Muntanyeta del Salvador), des del carrer de la Lleialtat iniciava el camí del Barralbet i el carrer de Madoz fou el carrer dels Guixots (malnom que rebien els carcaixentins; potser que algunes famílies originàries de la localitat veïna residiren en este carrer).
Antiga via comercial
L’actual plaça Major fou coneguda per la plaça del Raval i també de Sant Agustí, el carrer Major de Sant Agustí fou el dels Francesos (ací s’establí un grup de veins procedent d’aquell país dedicats a la importació i venda de cavalls), el carrer Major de Santa Caterina fou el de les Botigues (el carrer tingué molts comerços) i el carrer Major de Santa Maria fou el de l’Empedrat (pel seu antic paviment de pedra). El carrer de la Mare de Déu del Lluch fou l’albereda de Sant Francesc (per ser el trajecte cap al convent de Sant Francesc, ubicat als peus de la Muntanyeta del Salvador) i pel carrer de la Mare de Déu de la Murta anava el camí del Colmenar (que portava a les colmenes situades per la Muntanyeta del Salvador). El carrer de Méndez Núñez fou el carrer de les Cotxeres (era el lloc on es guardaven els carruatges i les carrosses fúnebres), la plaça del Mercat fou la del Prado (perquè era una zona de descans i també de pasturatge) i el carrer de la Murta fou el de la Taleca (hi havia una botiga de taleques, bosses a manera de sac per a cereals i llegums). El carrer del Notari Bonet fou el de les Xiques (les dones que exercien la prostitució) i per les avingudes del Pare Pompili i del Radiofonista Alfonso Rovira anava el camí dels Pescadors (degut al fet que els alzirenys solien pescar en els barrancs de la Casella i de l’Estret –quan portaven cabal, no com ara– i el camí d’anada i tornada a casa solia ser este).
Plaça de Bous
El carrer del Pintor Teodor Andreu era conegut pel de la Plaça de Bous (per trobar-se ací la mateixa entre els anys 1925 i 1933) i el carrer del Progrés fou el de Mitja Galta (un carrer de mitja galta només té cases en un dels seus costats i l’altre es troba sense construir o es troba ocupat per un mur –d’un hort per exemple– o alguna edificació sense cap numeració). El carrer de la Puríssima fou el de la Figa (en referència a l’amulet –també anomenat maneta– que protegix del mal d’ull, l’enveja i els zels) i el dels Reis Catòlics fou el de la Rugla (tres teories hi han sobre l’origen del nom: un antic joc tradicional, el lloc on es passa el rugló, o el sobrenom d’alguna veïna del carrer).
El carrer de Salvador Santamaria és el de la Palla (potser ací es venguera la palla per al ramat), el carrer de Sant Jaume el de la Botonera (per la planta del mateix nom) i el carrer de Sant Vicent Ferrer el de la Parra (prové d’una popular parra que podia vore’s des del carrer). El carrer de Santa Caterina fou el del Cuerno (el veïnat assenyala que en altres temps en este carrer es guardava ramat i bestiar) i la plaça de Santa Maria la del Crist (pel Crist de la Verge Maria que es venerava en l’església de Santa Maria). El carrer de Santa Teresa fou el carrer Nou (per obrir-se este nou carrer com a ronda exterior de la vila a principis del segle XVIII), el carrer de Santos el del Teatre (pel desaparegut teatre El Moreral), la plaça del Sufragi la de la Verdura (antic lloc del mercat de fruita i hortalisses) i el carrer del Teular de Martí el del Penalet (carrer principal del barri del mateix nom).
I així fins a huitanta-un vies públiques que completen la llista aprovada pel Ple de l’Ajuntament que demostren el ric patrimoni toponímic que conserva la ciutat d’Alzira. Rescatar els noms populars dels nostres carrers va a contribuir, sens dubte, a recuperar la nostra memòria històrica. Es tracta de reafirmar-nos en ella i de consolidar el compromís d’apostar per la nostra identitat com a alzirenyes i alzirenys.
