«Cada nit arreglem el món». A Carcaixent nombroses famílies trauen la cadira o l’engrunsadora per a rebre la fresca durant l’estiu. Quan cau la nit i minva la calitja, en comptes de posar-se a veure una pel·lícula a casa amb l’aire condicionat en marxa, molts encara conserven la tradició d’eixir al carrer i raonar amb les veïnes. Però cada vegada s’amplia més la bretxa generacional. La «fresca» és un patrimoni a hores d’ara en perill de continuïtat.
Isabel té huitanta-tres anys i en fa més de cinquanta, des que es va casar, que s’asseu a la porta de sa casa quan cau la nit. Hui, com ahir, l’acompanya la seua amiga Carmen. Ambdues estan acabant de menjar-se un gelat. «L’altre dia ella va perdre una arracada i jo un rellotge; com que hui els hem trobat, ens hem donat un premi», s’excusen entre rialles.
De la Pantoja a la «pantanà»
El carrer Sant Pasqual de Carcaixent acull dos rogles on s’hi reunixen veïns. A pesar de l’ambient enterbolit per la llum groguenca i fluixa dels fanals, s’hi veu menys gent que en anys anteriors. «Abans ens ajuntàvem les veïnes de quatre o cinc cases, ara només en quedem dos, han anat morint-se. En falten moltes», lamenta Carmen, en un to trist. La seua amiga replica: «L’any passat no eixíem tant, teníem por; ara amb la pandèmia molta gent preferix quedar-se a casa».
Isabel i Carmen comenten la vida diària i les notícies. Es distrauen empalmant converses perquè, segons diuen, a la televisió «no fan res de bo». «Comencem parlant de la Pantoja i acabem rememorant la ‘pantanà’. A les dotze tanquem la porta, però a voltes ens engolosim i estem de comboi fins a la una», explica Isabel.
Al carrer Crist, Tere i Vicente estan llevant taula junt amb les seues veïnes. Esta nit han sopat albergínies farcides, però en altres ocasions demanen entrepans a domicili. «Ens ho passem molt bé i sense molestar ni malparlar de ningú, que això és molt important en la vida», aclarix Tere.
De juny a setembre estan al carrer des de les set de la vesprada fins a ben entrada la mitjanit. «Cada volta fa més calor, l’any passat ho allargàrem fins a octubre», expliquen. Rosa Maria viu a dos carrers, però d’igual manera va cada dia a sopar a la porta de Ca Tere. «És com si fora de la família, ens fem teràpia entre nosaltres. La unió entre veïns és el més bonic del món», manifesta sonrient.
Al carrer dels Calciners, paral·lel als pisos dels ferroviaris, hi ha assegudes quatre veïnes. Isabel, Leonor, Maite, Mari Carmen i la seua gossa, Estrellita, que també l’acompanya cada dia. Durant els mesos d’estiu prenen la fresca després de sopar. Al voltant de les onze està programat el fanal perquè s’apague, però tot i quedar-se a les fosques, elles s’hi queden fins les dotze de la nit. «Ens apanyem. A més, no fa falta que ens vejam, el que importa és que ens sentim», diu d’una riallada Isabel, i afegix: «A voltes, s’ha posat a ploure, hem entrat les cadires a la cotxera i hem seguit ‘a la faena’».
Segons relaten, durant l’estiu celebren els aniversaris i els sants convidant a coques i granissat. L’última nit de l’estiu s’acomiaden amb una xocolatada. Tenen un grup de Whatsapp que s’anomena «A la fresca» des d’on fan les «convocatòries oficials». No fixen un ordre del dia, van encetant temes sobre la marxa. «Hi ha dies que no estem inspirades, però la majoria se’ns passen les hores volant», expressa Maite.
Símbol de «convivència veïnal»
Als seus 72 anys, Leonor pronostica que els seus fills no seguiran la tradició. «Abans la gent eixia al carrer i convivia amb el veïnat, però ara tot el món s’estaca dins de casa i està de cara al sofà», descriu. «Quan els meus fills eren xicotets sí que venien ací a jugar a pilota o es disfressaven, però a mesura que es fan majors ja no ixen a la fresca», relata Maite, que també preveu en les noves generacions un punt final.
Fan una parada: passa el camió del fem i el soroll els talla la conversa. Tot seguit, prosseguixen:
—Arreglem un poquet el món. Si ens deixaren…
—[la talla] Ai, mari, per fi t’has pintat les ungles de roig!
El veïnat d’Alzira també és subscriptor d’eixir a la fresca, malgrat seguir les dinàmiques d’una ciutat. Tot i això, la tradició de pujar a la muntanyeta de Sant Salvador encara perviu. Entre setmana es respira tranquil·litat i frescor en l’ambient. Solen freqüentar-lo grups d’amics i familiars per a sopar a «poqueta nit» amb taules i cadires i cartes. Alguns s’emporten als xiquets perquè juguen al parc mentre els majors parlen.
El pla s’ha estés fins i tot d’entre els joves de la ciutat des del tancament de l’oci nocturn. En comptes de tancar-se a casa, han canviat les discoteques per anar a passar una estona a l’aire lliure. Els caps de setmana l’ambient no és tan pacífic perquè s’ajunten les persones que volen estar a la fresca amb les que només volen anar de festa. Un veí narra com els últims van amb els cotxes derrapant i la música a tot volum. Segons una veïna, això suposa «un perill per als xiquets que juguen al baló per la zona».
Els mosquits no suposen un problema gràcies a la proliferació de rats penats que recorren el cel com els coloms durant el dia. La fresca té el seu ecosistema propi. Sota la llum de l’església i entre cotxe i cotxe, els joves conversen conformant rogles. Quan el vehicle lluita per arribar a la fi de la costera ningú s’imagina el que hi ha al final. Els dies que menys gent hi ha, encara es pot aparcar a doble fila i uns altres, «com puges, baixes», comenta un alzireny.
L’únic requisit és anar immediatament després que s’amague el sol, perquè abans és «impossible respirar per la calor que desprén l’asfalt i està ple d’abelles». A més, després no n’hi ha lloc. Una parella conta que abans pujava per a veure el capvespre i sopar, com a cita romàntica cada setmana. També conten que cada vegada hi va més gent i és impossible tindre intimitat. Una iaia destaca la popularitat que ha anat adquirint de nou la muntanyeta: «Els meus néts volen pujar i els més majors ja tenen moto i ens trobem ací dalt perquè venen amb els seus amics».
Els joves prenen la Muntanyeta de Sant Salvador com a refugi d’oci
L’esplanada d’Alzira viu un dels estius més massificats pels qui van a la fresca o de festa
Emma Sanchis. Alzira
