Amb el començament de l’any, el nom del suecà Joan Fuster es reprodueix ací i allà. La influència i la universalitat de l’obra del riberenc és molt potent i és objecte d’estudis, debats i discussions.
La Generalitat, responsable dels actes de l’Any Joan Fuster, ha creat una imatge gràfica i un lema que apareixerà per tot arreu del 2022 en papers, documents i comunicacions oficials. Esta imatge consta de un dibuix de Dani Nebot però davall de la silueta fusteriana ve la cagada deguda a la ignorancia de la Generalitat al moment d’encarregar el lema ja famós «País, paisatge, paisanatge» que dona peu al títol d’aquest article. A algun fusterià de calbot li sonava eixa frase però ha errat en encertar el motiu en què el pensador la va fer servir. Tot este embolic ix d’un article de Joan Fuster publicat el maig del 1982 a la revista Que y Donde, on l’autor critica durament l’Estatut d’Autonomia que les corts espanyoles estaven a punt d’aprovar. Es fixa sobretot, en l’elecció del nom Comunitat Valenciana.
Segons Amadeu Viana, professor de filología catalana, ja jubilat, de la Universitat de Lleida «País, paisatge i paisanatge» és el titol d’un dels articles més famosos de Miguel de Unamuno, un autor contra qui Joan Fuster va escrriure uns quants assaigs. Segons Viana triar aquesta frase per a celebrar el centenari de Fuster és d’un mal gust extraordinari i qui l’haja triada és una persona que no sap de què va. [O siga, un ignorant al que li estem pagant un jornal esgarrat], això ho dic jo. Al de Sueca li havera agradat més que s’utilitzara: Història, terra i gent i a mi també.
Des de la Generalitat valenciana refusen entrar al fons de la qüestió perquè, diuen, no volen “entrar en polèmiques estèrils” Quins collons!.
Però l’homenot de sueca era alguna cosa més que un pensador i difusor de plantejaments polítics i nacionals. Seria molt «injust» recordar Fuster, només, per la seua faceta «política». Joan Fuster, era sobre tot, un escriptor. Un artesà del món de la lletra escrita. Un dels seus jocs literaris preferits eren els aforismes: sentències o composicions breus on desgranava, de forma brillant, sintética i atractiva, algunes de les idees i plantejaments vitals i intel·lectuals que en els seus llibres i articles explicava i defensava de forma més àmplia i raonada.
El millor moment per a llegar a Fuster és ara. Ara mateixa. Perquè sense adonar-nos fem un exercici d’autocensura a l’hora d’expressar-nos i ens ho hem de llevar de damunt. Llevar-nos eixa dictadora que s’imposa en les xarxes socials. El suecà podria ser ara mateixa un referent cultural a tota Espanya, bàsicament per la seua clarividència i per ser una persona intel·lectualment sensacional. El que passa és que polititzem les idees i al final acabem lluitan els uns contra els altres en lloc de donar espai a tots els tipus de pensaments i llengües identitàries del nostre país. Hem de parlar de valencià, de català, de la llengua espanyola, del gallec, de l’euskera i tantes llengües que ens donen identitat com a poble. Hem de ser molt amples de mires i defençar el que tenim al voltant.
Per a finalitzar, voldria fer-ho amb tres aforismes que el meu admirat Fuster amb el que vaig tindre el plaer de ‘fer barret’ va escriure pensant en mi: -Ningú no s’ha d’enganyar: Dir «Bon dia» ja és fer literatura. – Les persones felices no tenen memoria, i per a rematar, la que més em caracteritza desde fa quasi dos anys i que sé que l’escriptor em perdonarà…Es la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia. Qui les trobe que les corregisca.
