Per una intervenció quirúrgica d’una germana meua, l’he acompanyada tres dies a l’Hospital La Ribera d’Alzira. Durant la seua estada en aquest centre sanitari, he pogut comprovar la gran professionalitat i la gran sol·licitud d’aquests sanitaris de la planta quarta de l’hospital. Metges com el Dr. Fernández García i infermeres, extremadament atentes i amb un treball abnegat i esforçat.
Allò que és inadmissible són les condicions de treball d’aquestes excel·lents infermers com Luis que va fer 12 hores de dilluns al matí al dilluns a la nit i que el dimarts a la nit començà un altre torn de 12 hores més. És a dir: en 48 hores, de dilluns al matí al dimecres al matí, que acabà el torn de les 12 hores a la nit, en va fer 24. I com ell, a la planat quatre, una infermera d’Algemesí, una altra de Carlet i una altra de l’Alcúdia, totes elles excel·lents professionals, amb una gran humanitat pels pacients. ¿Quin ministre, conseller, membre del Suprem o del Constitucional treballa 12 hores seguides i l’endemà, a la nit, 12 hores més?
No és just que aquests metges i infermeres, amb el seu treball tan important, hagen de fer tantes hores. Infermeres que durant el dia tenen 10 malalts a atendre cada una d’elles i durant la nit, 15. És per això que van estresats aquests bons professionals. I és per això que acaben cremats i esgotats per un treball que fan a gust, però que és excessiu. No és estrany que moltes d’aquestes infermeres se’n vagen a altres països, on els ofereixen millors condicions de treball.
A més, aquests grans professionals de la sanitat pública han de fer la faena molt concentrats, perquè han de donar la medicació adequada a cada malalt, sense equivocar-se i han de fer les cures amb precisió. Quan un fuster, fent una cadira, s’equivoca de fusta, la canvia. Però una infermera no pot equivocar-se de medicació, ha d’atendre els malalts i fer-ho amb plena consciència.
Durant el primers mesos de la pandèmia, cada nit, a les huit, eixíem a aplaudir el treball excel·lent de metges, infermers i farmacèutics. I la Generalitat els concedí l’Alta Distinció. Molt bé. Però els metges i les infermeres no necessiten ni aplaudiments ni Alta Distinció. Necessiten més recursos econòmics i per tant, reforçar la plantilla, perquè no acaben esgotats d’un treball abnegat i heroic.
Els professionals de la salut de la planta quatre de La Ribera, (i de tots els hospitals del país), necessiten que el govern valencià els tinga en compte, que no s’oblide d’ells i que, degut a les condicions de treball tan dures, es vegen recolzats i reforçats amb una ampliació de plantilla. Són ells els que salven vides i ens cuiden quan estem malalts i no podem deixar que treballen en condicions inhumanes.
Deixarem els metges i les infermeres sols, abandonats, cremats per un treball tan intens? El govern valencià té la paraula: deixar que continuen com ara, esgotats, o bé invertir més en sanitat pel bé de tots.
