Com assenyala l’investigador Vicent Vallés Borràs en el seu llibre «El Convent franciscà de Santa Bàrbera de l’Alcúdia», editat fa uns anys per l’Ajuntament de la localitat amb motiu de la celebració dels quatre-cents anys , el 5 de gener de 1600, amb gran solemnitat, els veïns del poble, congregats al pla de Santa Bàrbera, assistiren a l’acte de fundació del cenobi.
Va ser fra Antoni Alvero, pare provincial de la província franciscana de Sant Joan Baptista, qui va oficiar en l’acte que tingué lloc fora de les muralles de la vila, no molt lluny del portal de València. Es tractava del dèsset convent de l’orde de franciscans descalços o alcantarins. L’impuls per a l’establiment va ser obra tant dels habitants del poble com de la senyora Àngela de Montagut.
Les obres s’iniciaren el 1602 i van concloure huit anys després. El 1751 començaren les de la nova església i el 1774 Josep Esteve finalitzava el retaule de la capella major.
Amb la desamortització de 1821 es van subhastar alguns dels béns mobles del convent i eixe mateix any va ser abandonat. Es tornaria a habitar entre 1823 i 1835 en què per un decret se suprimiren els ordes religiosos.
El convent, a banda de l’església, el conformava un edifici annex amb tres pisos i un àtic que servia de graner. Les cel·les estaven al segon i tercer pis i donaven al claustre i al corredor que les unia, comptava amb tres balcons que s’obrien a l’explanada on està el Calvari. Hui les ruïnes són testimoni del seu passat.
