En el centenari de Leonardo Borràs

—Què em contes, Cento?

Cento era jo. La pregunta podria tindre variacions. «Com et va?» El subjecte podia ser la faena, la preparació d’un examen qualsevol o la vida en general. «Com et va?» La resposta era invariable, fora quin fora el subjecte de la pregunta: «Bé». Silenci. Torna la música. «Sent, sent això, és boníssim; este tio és molt gran». Este tio podia ser Beethoven, Wagner, Falla o Gershwin. Dins la penombra la llum creixia damunt d’aquell pilot d’argila que unes vegades és un tors, altres una maternitat o una dona asseguda, o un cap de frare. Amb la mà esquerra el pare sosté un tros de fang de la grandària d’una molla de pa, i amb la mà dreta pren l’espàtula, que ell mateix s’ha construït de fusta de caoba, i n’agafa un pessic de fang. Aquell bri d’argila és dipositat en un punt exacte del pilot per arredonir un mentó, insinuar un peçó de mamella per davall d’unes teles o marcar l’os d’un colze lleument doblegat.

—Has sentit la notícia?

La notícia podia ser que l’oposició havia presentat una moció de censura al govern de torn, que s’havia destapat un nou cas de corrupció política, que a Gabriel García Márquez li havien donat el Nobel o que havien posat una bomba a ca Fuster. Aquell moviment de la mà dreta incidint en el fang, aplanant, retocant, posant, llevant, dubtant, perfilant imanta la mirada. La meua mirada atònita. La d’ell travessa el vidre de les ulleres que descansen sobre la punta del nas i radiografia l’anatomia humana. El moviment del palet de modelar és hipnòtic, com la música. Orff, Cabanilles, Mozart o Sinatra s’han incorporat a la penombra i a la lluminositat, a la conversa breu i entretallada, pautada per silencis. El temps en aquell espai es deté. L’olor humida del fang i dels seus estris (ara que escric aquestes ratlles els torne a tocar, uns palets més grans, altres menuts, algun altre molt rudimentari amb un tros de fil d’aram enrotllant-lo i que l’ha acompanyat des que va traçar el rostre de Cabanilles i acabà aguditzant el nas de Fuster o el genoll d’un llaurador aixarant). Tanque els ulls i, des de la distància, visite una vegada més el seu estudi i sent aquella olor de fang i d’algeps, veig els papers amb esbossos i anotacions il·legibles de lletres i números, l’olor penetrant de l’aiguarràs, l’olor a una estufa de gas poc ventilada, els cavallets de fusta amb més dibuixos enganxats amb pinces, l’olor a cera o a cautxú, trossos de tela, llums enganxats a pals, com un atrezzo cinematogràfic improvisat i mig desmuntat, pels prestatges torsos, caps, motlles, bronzes, terracotes, la màscara de Felipe Garín amb les màscares de germans i amics, monografies de Mallol, Manzù, Victorio Macho, Picasso dialoguen amb el cap de Blasco Ibáñez o Martí Domínguez, Joan Fuster s’ho mira perplex i escèptic, més enllà una maqueta del Monument al Xúquer o les paràboles dels forcats... 

—Què estàs llegint ara?

Sonen noms grossos i noms prims i títols atemporals i altres passatgers. Anys després la pregunta seria «què estàs escrivint ara?» Malher, Debussy, Miller, Mompou o Chopin adornen una resposta més o menys fugissera i imprecisa. Insisteix en aquell pilot de fang que va prenent vida. Es retira una miqueta. Pren distància. Entretanca els ulls, mira perforant l’espai. Amb una espàtula mitjana li lleva una ungla de fang d’un costat. El feix de llum contribueix a la hipnosi de veure que aquell volum d’argila és ma mare asseguda d’una manera com només ella sap seure, amb una lleugera inclinació de tot el cos cap a l’esquerre i el braç dret sobre la cuixa de la cama dreta, i recolzada amb el braç esquerre sobre una mena de pedra que és on seu. 

—Tens pressa?

No. No tenim pressa, encara que, en realitat, en puguem tindre. Hem quedat que allí —entre escaires i cartabons, puntacorrents i gúbies, fustes i llibres, marbres i llapisseres— el temps es deté. «A vore eixe braç, posa’t així, com si agafares un pal, o millor doblega’l un poc. Ara, ara. No et meneges. És un minut». Sona Albinoni i sona Pachelbel i Bach fins que la veu de la mare, com si s’acabara d’alçar d’aquell seient de pedra, ens crida a dinar.

En el dia del centenari del naixement de mon pare, l’escultor Leonardo Borràs, m’agradaria recordar-lo, més enllà dels monuments o les escultures, com aquell home que va estar sempre atent als batecs del seu temps, del ciutadà que, quan va caldre, es va comprometre amb el seu poble i del pare que posava en el centre del seu interès els atzars de la vida familiar i quotidiana.