Des de fa temps, ens arriben senyals evidents i certament preocupants d’un cert descrèdit de la política i d’un dels seus instruments bàsics: els partits polítics. Les causes no poden ser ximples ni poques, davant un problema tan inquietant per a la fe i la vocació democràtica.

Des del meu punt de vista, la desigualtat social creixent n’és una d’elles, sumada a l’existència evident de poders fàctics no sotmesos a control democràtic i entregats a la defensa de determinats interessos privats enfront de les necessitats col·lectives. Poders que fan estendre la idea que la política no soluciona res, que tant se val a qui votes i el que faces (aquest comentari tan decebut i escèptic, corre sense mirament per les converses quotidianes).

Tanmateix, hi ha raons per a pensar que no totes les causes de la pèrdua de fe en la política són espontànies ni sistèmiques. Hi ha estratègies interessades a desqualificar, permanentment, els processos i els mecanismes de representació i presa de decisions amb objectius diferents, però, sempre perversos.

Arreu del món hem assistit a l’espectacle deslegitimador i negacionista dels resultats electorals. Estats Units i el Brasil en són els exemples més escampats pels mitjans de comunicació. Però n’hi ha més i molt més a prop. 

A Carcaixent, sense anar més lluny, s’han viscut episodis, afortunadament aïllats i gens representatius del conjunt de la ciutadania, de manipulació d’estats d’opinió i d’insatisfacció, producte de les dificultats quotidianes i la desigualtat social. Circumstàncies difícilment atribuïbles, d’altra banda, al funcionament i els mecanismes locals (contràriament, és en l’àmbit de la política municipal, pel que té de propera i quotidiana, on es resolen bona part dels problemes socials i de les necessitats més urgents de la ciutadania).

Tampoc no ajuden gens ni miqueta al crèdit democràtic les promeses imprudents i, fins i tot, temeràries, formulades sense cap rigor ni mirament, particularment en períodes electorals: prometre de tot i per a totes sense el més mínim compromís de complir-ho.

De fet, la idea que els partits i qui els representen prometen qualsevol cosa i se n’obliden just l’endemà de les eleccions, és un altre dels comentaris malsans que recorre, seguit, les converses d’una part de la ciutadania.

Enfront de tot això, la política i els partits s’han de reivindicar (i ser-ho) com els mecanismes i les eines fonamentals per a millorar la vida quotidiana. Instruments per a corregir les desigualtats i establir les bases d’una societat i uns pobles més justs, més igualitaris i més habitables. 

Insistint en els encerts, aprenent de les errades i fent del debat imprescindible una forma de convivència lliure i no mai d’enfrontament. La temptació, viva i massa habitual, de transformar el contrari en enemic és, probablement, el verí més mortal contra la possibilitat de viure, progressar i créixer juntes.

És bàsic barrar el pas, en el terreny públic i el privat, en els àmbits individuals i col·lectius, a qualsevol actitud excloent, demagògica o populista; en les seues versions més evidents i també en les més ocultes. I fer-ho des d’un punt d’encontre al voltant de les organitzacions polítiques i els moviments socials compromesos amb un futur de progrés compartit, renunciant a protagonismes estèrils. N’hi ha massa en joc. 

Els nostres pobles, Carcaixent en el meu cas, són una oportunitat magnífica per començar a fer-ho. Una oportunitat i una responsabilitat indefugibles.