La festa bouera està documentada a Algemesí des de l’any 1601

L’Arxiu del Regne de València conserva un document que dona llum sobre la història de la celebració de les nostres festes de bous. Es tracta del Llibre de Visites... de 1612 (Governació, 4248), que conté la revisió d’ofici i l’estat de comptes entre 1596 i 1612 ordenada protocol·làriament pel Governador de l’Antic Regne, on en inscriure els pagaments fets pels oficials de la llavors Universitat de l’any 1601, registra dos apunts amb el tenor següent: «4 lliures per confitura per al corro de bous» i «20 lliures, 7 sous, 2 diners per los cadafalsos».

Es tracta de dues despeses correlacionades en citar el corro de bous -el que avui coneixem com la plaça de bous- i els cadafalsos o bastida dels cadafals. De la confitura, que la memòria popular local ha perdut per complet, en parlarem també més endavant. Eren temps aquells d’expansió econòmica. La producció agrària bladera i arrossaire, els quefers sericícoles -cultiu de la morera, cria del cuc, filat de la seda i llur comerç- a més de les artesanals i tragineres pel fet d’estar el poblat sobre el camí reial i dotat d’hospital, tot plegat, permetien que la novella Universitat pogués derivar uns quants diners a activitats no lucratives, d’esbargiment col·lectiu en concret. La segregació de la vila d’Alzira ja s’havia aconseguit, ara es treballava per ser vila reial i completar els drets sobre l’administració dels regs de la Sèquia del Rei; el nou temple era ja acabat, ara Francesc Ribalta pintava el gran retaule; la burgesia local regent dels afers públics es bellugava també entre polítiques populars i volia mantenir el decor convenient a la nova situació assolida.

Reparem, primerament, amb la datació del document. Fins ara, la celebració de bous al nostre poble la fixem en l’any 1643 gràcies a un acta de díhuit d’agost del Manual de Consells que guarda l’Arxiu Municipal d’Algemesí, publicada en 1980 al Berca nº3 (per cert, acta repetidament reproduïda sens indicar cap referència ni procedència), on s’hi constatava la celebració festívola. De la tria de vaques o entrada -i, presumiblement, bous de carrer, que persistí fins el darrer terç del segle XX com la vaqueta del migdia-, també ens ho reitera la mateixa font en 1702, permetent deduir que ja comptaven amb una certa tradició. Ara, amb el document que aportem inequívocament s’hi avantposa la data en quaranta dos anys, tot repujant-la al 1601.

Pel que fa a la modalitat practicada, precisa que són bous de corro -com encara són denominats en alguns pobles del País Valencià-, allò que aquí també entenem com bous de plaça, molt lluny, però, de les corregudes de braus de mort a l’estil actual. Era i és una celebració lúdica, incruenta, on el principal objectiu del fadrins torejadors és com citar i enganyar l’animal, bou o vaca. Del corro de bous fan cita els Llibres de Comptes de 1735 i 1738 en registrar uns pagaments fets per les corregudes de vaques, que se celebraven amb motiu de les festes de la Mare de Déu de la Salut. Constateu el considerable salt de cent anys d’antiguitat.

Per quina raó es feren aquelles quantioses despeses? Són diners pagats de la bossa pública, la qual cosa fa pensar que, de segur, es tractaria d’alguna celebració que el Consell de la Universitat vindria obligat a patrocinar. Convé considerar, doncs, quines eren les festes més importants i populars abans de la data del document: la Pasqua Granada o Pentecosta -dia en què els nous Jurats prenien possessió de llurs càrrecs-, el Corpus, sant Jaume o la Mare de Déu d’Agost, totes elles fitaven el cicle festiu estival. Potser foren la Pasqua Granada o sant Jaume pel seu remarcat caràcter global i cívic.

Cal també preguntar-se on, en quin lloc, es bastia aquell corro de bous del 1601? Molt provablement sobre la que avui és plaça Major, que en 1582, quan foren acabades les obres de l’església nova, l’arquitecte Domènec Gamieta proposà eixamplar l’antiga placeta de la Carnisseria, fent derruir unes cases per donar-li perspectiva ampla a la façana del nou temple, configurant així l’espai urbà de la plaça nova. De fet, la Peita de 1591, que recull el nomenclàtor i altres detalls en ús fins el 1602, la cita repetidament com plaça Major. Així doncs, tot fa pensar que aquest seria el lloc més idoni per a fer el corro de bous -un cèrcol tancat-, és a dir la plaça amb llurs cadafalsos, i facilitar seient als prop de dos-mil habitants de la Universitat, segons càlculs aproximats i deduïts dels llistats veïnals per al pagament d’impostos -morabatí i coronatge- de l’any 1601.

La despesa dels cadafalsos és, realment, una quantitat notable. Deu referir-se tant al pagament de materials com als estris, muntatge i desmuntatge d’entaulats ferms per a les autoritats -Batlle reial (Pere Joan Soler), Justicia (Bernat Monyòs, fill de Bartomeu) i Jurats (Baptista Folqués, major, Joan Puig, major, Pere Marco i Joan Monyòs), a més dels quasi trenta Consellers de la llavors Universitat, i llurs convidats-; segurament, el poble pla se serviria de carros, sorres i empostats, taulons i alguna que altra soca o pilons. Aquelles diferents maneres d’organitzar-se els particulars per a «muntar el cadafal» podria ser l’arrel ancestral del fenomen associatiu de les actuals colles i penyes cadafaleres.

Darrerament, la confitura. Es componia d’un variat conjunt de llepolies (caramels, ametlles ensucrades, pastetes d’anisats, etc...) que les autoritats llançaven al mig del corro per a que els joves es feren amb el premi, tot evitant les envestides de l’animal solt. L’arriscat intent requeria enginy i ben a sovint de la col·laboració solidària. De vegades, n’espargien també entre l’animós públic assistent. En l’actualitat, alguns pobles encara conserven la pantomima lúdica de l’anomenada vaca confitera.

Al nostre poble, la solta de la vaca amb què, encara avui, clouen les corregudes potser la reminiscència d’aquell antic costum, tant vell com l’eixida, que iniciaria llur decadència en el darrer terç del segle XIX parell a l’acceptació popular en augment de les corregudes de bous de mort. Per altra part, recordarem que el mot de confitura, com regal altruista a repartir entre el públic, persistí entre nosaltres fins als anys seixanta del segle XX, quan la xicalla reclamava dels padrins de bateig un generós comportament a l’eixida del temple i durant tot el trajecte de tornada a casa amb el neòfit, amb la següent cançoneta:

El padrí picolí,

la madrina picolina,

si no tiren confitura

es morirà la criatura.

Tot, però, no era festa, i des de ben antic també hi consten objeccions. El nostre Arxiu municipal conserva documentació que ens adona sobre la polèmica i les tibantors socials derivades, naturalment, amb arguments propis de l’època. El Manual de Consells de 1660-1670, a l’acta de 13 de juny de 1661, es fa ressò del greuge sentit per alguns veïns. El Jurat en Cap ho exposava així als Consellers: «...donar-los a saber com molts dies ha que es fa a tots los señors oficials per molts particulars de la present Vila, y en aquella empareix presentat lo gran dany fan los animals bovins en tota la horta y terme de la present Vila y lloch de Cotes, així en sembrats, alfaços, daçes, forments y altres esplets com en los arbres de morers e empelts, oliveres y altres arbres, y que tinguesen per bé en lo primer Consell General se tingués, se presentàs a tots Vs. Ms. dit dany (que) reben los vehïns de la present Vila per tenir animals bovins, com és prou notori a tota la Vila...»

Queda ben a les clares que aleshores el fonament de les queixes era de naturalesa econòmica: les destrosses que ocasionava la rabera o algun animal esmarrat als cultius, sens citar a més el temor i perill que causarien als camperols quan els animals amb l’eixida del corro tornaven als seus espais d’habitual pastura a la marjal. També, però, hi pesaven raons cíviques i de formació personal: « ...ademés del dany que es seguix tenir-los és major en quant als fadrins y chichs quels porten, (per) quant poch aprenen de criança y terme, e de llegir y escriure, anant com van guardant los bous y crian-se a sos visis sens temor de Déu ni de la Justícia, lo que redunda en notable dany y perjuhí no sols dels mateixos vehïns de la Vila, sinó del Comú de aquella...»

Tot plegat, més enllà de la curiosa il·lustració, a la vista dels antics testimonis -nihil novum sub sole-, ens ha de fer reflexionar sobre la necessitat de mantenir les tradicions; en cada temps, però, cal sempre considerar el pes de la raó, doncs cap tradició pot ultrapassar el seny de les limitacions senyalades per ella, i la recerca de l’enraonament subsegüent, si es vol, ha de ser fruit del diàleg, de la convergència i del respecte amb tothom. Parlant s’entén la gent... i això, a més de saludable, és molt meritori i democràtic.

Suscríbete para seguir leyendo