Opinió

El context cultural en Alzira abans d’Aljazzira Jazz Club

Article d'opinió de Pep Carreres

Pep Carreres

Pep Carreres / Levante EMV

Pep Carreres

L’excel·lència de la programació jazzística és el què ha aconseguit l'associació cultural Aljazzira Jazz Club dins dels paràmetres i limitacions pressupostàries que normalment han vingut per part de la col·laboració amb l’Ajuntament d’Alzira en els darrers 25 anys.

Abans de dir res, vull agrair i reconèixer el treball dels meus companys, començant pels més veterans: Antoni Rodriguez, Francesc Benedí, Xavier Claur i seguint pels més recents encara que ja porten un grapat d’anys: Juanito Maraca, Enric Gregori, Juanjo Nadal, Vincent Valiente i fent menció especial al president actual, Xavier Ramírez, que ha sabut dur a les seves esquenes el pes principal de l’existència del club.

És per a mi un estimul i una satisfacció d’haver compartit amb els meus companys la junta directiva tots aquests anys i espere que siguen molts més.

Dit això i parlar del context cultural abans de la configuració de Aljazzira Jazz Club és fer una immersió neuronal dràstica i potent i insistir en cercar imatges com eina principal on pugam situar-nos en aquells temps tan il·lusionants, complicats i intensos. Em centraré amb els anys 80 per estar aleshores més relacionat amb l’àmbit cultural que no pas posteriorment, quan vaig canviar el mode a mediambientalista i polític rebordonit.

Em vénen al cap imatges del Gran teatre en cadires de fusta, l'imatge del teatre inundat per la pantanada, per la posterior riuada… vore’l incendiat, les butaques cremades i el tancament posterior durant mesos, que sempre es feien molt llargs en la seua recuperació per estar a punt al públic. Parle del Gran teatre perquè la Casa de Cultura no existia encara.

Per eixos anys va ser quan vaig rebre l’encàrrec de l’Ajuntament per fer-me càrrec de la dinamització cultural. El primer que vam veure va ser que de la dinamització passaríem tot seguit a la gestió d’infraestructures que encara no hi eren...temps on la gent vivia al carrer... no existia internet i la televisió no tenia tanta influència com ara internet, la PlayStation o la vida virtual a través del mòbil.

Eixíem d’una dictadura i la població tenia fam de cultura.Teniem tots i totes ganes de comunicar-nos i de fer pensar, d’expressar-se, d’aprendre, d’ensenyar, d'intimar, de connectar. Era urgent i prioritat màxima generar els esforços necessaris per fer realitat la construcció d’altres infraestructures culturals perquè el Gran teatre estava molt demandat per associacions festives i perquè era insuficient per donar cabuda a una activitat cultural per tothom.

Cartell de la 25ª Mostra de Jazz al Carrer 2024

Cartell de la 25ª Mostra de Jazz al Carrer 2024 / Levante-EMV

La segona prioritat era generar una programació estable, no podíem cada setmana fer una campanya de màrqueting per una companyia, un títol o per a un autor. Econòmicament no era viable. L’única opció era generar una programació continua en el temps i de qualitat que pogués ser identificada pels espectadors i també dins els àmbits de la producció.

Aleshores la indústria cultural o no existia ho era molt feble. Per tant hi havia que generar principalment estabilitat. I aquesta no podia vindre exclusivament per la política local, d’ahí la necessitat de generar sinergies a nivell de País, on la societat valenciana pogués generar una economia d’escala. Hi van ser les poblacions com Villena, Elda, Manises, Ontinyent i Alzira i amb l’ajuda de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana quan vam poder conformar el primer grup motor de lo que posteriorment s’anomenaria Circuit Teatral Valencià, l’eina clau per a generar eixa estabilitat de la programació amb el temps i la qualitat de continguts que va ser determinant.

El tercer factor a tindre en compte era el directe. No podíem mantindre una programació basada exclusivament en el cine o la televisió que era d’on veniem perquè la demanda era per a viure i si hi ha algo que li és propi a l’ambit cultural és la de proposar l’expressió directa. El contacte entre els espais creatius i els espectadors sense cap element interferint. En una paraula: proximitat.

A finals dels 80 aconseguirem no sense grans dificultats i resistències inaugurar la Casa de Cultura, tot un èxit i una tensió constant amb l’administració que no entenia pas eixa classe de dinàmiques. I va ser aleshores quan assolirem estabilitzar una altra dinàmica com va ser l’apertura de dues sales d’exposicions; una popular oberta a tothom i una altra dedicada a gent més introduïda amb les arts plàstiques .

I mentres aquestes dos d’infraestructures culturals com el Gran Teatre i la Casa de la Cultura no estiguéren a ple rendiment no vam poder dir que teníem una programació cultural estable i de qualitat. I que és així ho demostra que la programació ha arribat fins avui, fins els nostres dies amb el mateix format.

Fins aleshores, l’Ajuntament va fer un esforç episòdic inconsistent, amb molta voluntat, bones actuacions però en llocs no adequats com poliesportius, auditoris d’ instituts que no estaven en condicions o espais privats. Quedava doncs una assignatura pendent on havíem possat molts esforços però l’inestabilitat va fer impossible que quallara i era el jazz.

Aquesta dinàmica no tenia la massa crítica de mínims per a que l’Ajuntament es plantejara fer-li front per ell mateix i el cert és que necessitava clarament una participació ciutadana però no pas una participació qualsevol. Vam emprar més bé una decada, que es diu promte, per a que tots els actors interessats ens poséssim d’acord i possibilitarem fer realitat una fórmula d’èxit amb la col·laboració entre Aljazzira Jazz Club i l’Ajuntament d’Alzira.

La programació que s’ha aconseguit es motiu d’orgull per tots. Celebrem ho!