El Biarritz de la Ribera

La zona de la platja de Sant Antoni de Cullera enfront de l’actual avinguda Blasco Ibáñez, entre les darreres dècades del segle XIX i les primeres del XX, va ser un lloc on tradicionalment havien pres el bany les dones. Per aquest motiu a l’estiu, en aquest sector, s’instal·laven barracons de fusta de forma provisional tant per al bany, com per a la venda de gelats, refrescos i menjars. 

Amb el pas del temps aquest indret es va afiançar com a destí de segona residència. D’aquesta manera, entre el 1932 i el 1935, es van projectar al primer tram de l’actual avinguda Ciutat de Castelló, onze xalets amb interés arquitectònic, de fins a dos altures i amb un pati o jardí posterior. Els seus solars procedien, en gran part, de parcel·les segregades de l’hort de José Serra Colubi ubicat en primera línia de platja. La ubicació a la vora de la mar dels camps de cultiu, en aquell temps, era habitual a Cullera i a moltes altres poblacions de la costa valenciana. 

El cas és que, gràcies a la preservació, catalogació i possibilitat de consulta de les sol·licituds de llicència d’obra d’aquestes cases a l’Arxiu Històric Municipal de Cullera, hem pogut reconstruir, des del punt de vista documental, la totalitat dels edificis que inicialment, als anys trenta, conformaren aquesta antiga secció del passeig marítim del municipi.

Destacats arquitectes

D’aquesta desena de construccions que van ser dissenyades, de forma independent, per a particulars per destacats arquitectes valencians del moment, vuit d’elles eren obra de Juan Francisco Guardiola Martínez (Sueca, 1895-Alzira, 1962), dos de José Pedrós Ortiz (Cullera, 1897-València, 1960) i una de Julio Peris Pardo (1904-1958). A més a més, a finals dels anys quaranta es va afegir una llarga tanca al final del conjunt i, coincidint amb l’obertura de la primera part de l’actual carrer La Rada, es van acabar de definir algunes de les façanes darreres d’aquestes edificacions. Ja en la dècada següent, es va arribar a un total de tretze xalets, en incorporar dos més al grup. De fet, també hem pogut documentar que un d’aquests últims era obra de l’aleshores arquitecte municipal Julián Ferrando Ortells (Sueca, 1891-1962). 

Entre el 1932 i el 1935, es van projectar onze xalets amb interés arquitectònic

L’estil arquitectònic d’aquestes cases es trobava, en general, dins del tardoeclecticisme, encara que amb trets característics de cadascun dels seus autors, en major o menor grau. A més, en tots els casos, excepte en un, tenien la singularitat de disposar en la seua part davantera, almenys en la planta baixa, de terrasses cobertes per porxades que estaven sustentades per columnes. De fet, en tres d’aquestes vil·les, les quals es trobaven confrontant entre si, els seus pòrtics resultaven tan semblants que conformaven una unitat, malgrat pertànyer aquestes construccions a arquitectes i propietaris diferents. 

Pel que fa als seus promotors, la majoria eren veïns de poblacions de la comarca com Cullera, Algemesí, Carcaixent, Corbera i Sueca. I en el cas concret dels procedents d’aquest darrer municipi, inclús, eren els germans de l’arquitecte Guardiola, Fernando i Salvador.

Construccions desaparegudes

Aquestes segones residències juntament amb les que hi havia a l’actual plaça de la Constitució i les avingudes Ciutat d’Alacant i Blasco Ibáñez, van ser determinants en la consolidació de Cullera com a estació de descans costanera de les famílies benestants de l’època, fet pel qual es podria denominar que va ser com el «Biarritz de la Ribera».

No obstant això, excepte dos d’aquestes edificacions que es troben sense protegir, la resta van desaparéixer, entre els anys setanta de la darrera centúria i la dècada dels 2000, per a construir blocs d’apartaments de gran alçària en el seu lloc o per a reurbanitzar la zona. Aquest fet va suposar la pèrdua d’una part important de la valuosa imatge històrica de la platja de Sant Antoni de Cullera, que constituïa un patrimoni que no s’hauria d’haver perdut, sinó restaurat, preservat i difós.