En record de Luis Enrique Calero

El dimarts 11 de març va faltar Luis Enrique Calero Ramón, notable fill de la Ribera. Va néixer i créixer a Alberic on el seu pare era registrador de la propietat. Amb el seu pare participava de jove als èxits de la Peña Soriano, equip de futbol de gloriosa memòria.

La seua família tenia molta relació amb les veïnes Germanes de la Caritat amb les quals la seua mare, Elvira, col·laborava contínuament.

El canvi de destí del seu pare, Eladio, va suposar el trasllat a València ciutat, on Luis Enrique va estudiar Dret i, no menys important, va conéixer a una jove alacantina amb uns ulls molt bonics i van formar una parella d’enamorats primer i després un sòlid matrimoni al qual només la seua falta ha pogut posar fi.

Va entrar al despatx d’advocats de n'Antonio Vinaixa on de seguida va destacar pels seus vastos coneixements del Dret i per la seua intel·ligència basada en un sensat sentit comú. Per això va ser advocat de grans empreses i va participar en importants negociacions. Amava tant la seua professió que va allargar-la fins a una edat a la qual hom faria temps que s’hauria retirat.

El seu prestigi i la seua bona disposició va ser que ajudara a diverses entitats benèfiques entre les quals cal destacar Càrites Diocesana.

A banda de la seua professió, la seua afecció pel futbol era més intensa que la de l'afeccionat normal. Tant és així que va col·laborar amb la Federació Valenciana de manera tan llarga i fructífera que li va ser concedida la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu de la Comunitat Valenciana.

El club dels seus amors era el Levante U.D. i va estar amb ell fins i tot als moments més crítics de la història del club quan podia haver desaparegut l’entitat i ell va ser dels que van fer un pas endavant per tal de salvar-lo. I el van salvar i Luis Enrique era al Consell del Levante quan va pujar a la divisió d’honor del futbol professional per segona vegada en els seus més de cent anys d’història. Lamentablement, no ha arribat a poder vore la tercera pujada que està pròxima.

Era amic fidel dels seus amics i si d’alguna cosa estava orgullós era d’haver intentat ser un bon fill, un bon marit, un bon pare i un bon iaio.

Els seus fills són professionals de prestigi i han estat educats a casa en l’amor a la família i no hi ha dubtes que ajudaran la seua mare a resistir el cop de esta pèrdua. Després de tants anys junts el buit serà enorme. Com ho és per als que l’hem conegut.

Que al cel trobe a qui donar consells jurídics i gent del Levante amb qui parlar de futbol.

Descanse en pau un home bo.