L’àrbitre: objecte de la catarsi

El passat diumenge 9 de març un àrbitre de futbol de la Delegació Provincial de Burgos fou agredit a l’eixida d’un partit de cadets –on participen jugadors de 14 i 15 anys— després que un pare considerara que la seua actuació havia estat responsable del resultat desfavorable a l’equip del seu fill. Com a conseqüència, el col·legiat del partit va quedar inconscient i va ser ingressat a l’UCI de l’Hospital Universitari de Burgos per a rebre assistència mèdica. Açò ens porta a fer-nos la següent pregunta: en què s’ha convertit l’esport?

Els últims anys hem pogut assistir a un creixent clima d’animadversió cap a la figura de l’àrbitre en la gran majoria dels esports, i, especialment, en el cas del futbol. Segons pareix, l’insult i les faltes de respecte s’han convertit en una cosa socialment acceptada pel que fa a este joc, quan de fet devia ser tot el contrari; el futbol, com la resta de les activitats d’entreteniment que hi tenen lloc a la societat, ha de ser un espai d’unió i convergència entre les persones, on qualsevol eixida de to hauria de ser immediatament condemnada pels participants. No obstant això, estem ben lluny d’aconseguir este propòsit si observem la quantitat d’incidències que s’hi viuen setmana rere setmana en diversos camps de futbol de l’àmbit nacional.

El meu diagnòstic és clar: l’àrbitre s’ha convertit en l’objecte de la catarsi, paraula que ve a referir, segons la seua segona accepció al Diccionari Normatiu Valencià, «l’exteriorització i expressió verbal de continguts mentals vinculats a situacions traumàtiques que s'havien reprimit de la consciència». En este sentit, part de la gent que assisteix a un camp de futbol ho fa per sentir-se immers en un ambient on les seues frustracions internes poden ser desfogades, ja que suposadament allí compta amb una certa llibertat de dirigir-les contra persones que no coneix i que de vegades inclús obstaculitzen les seues pretensions competitives. Veritat que és trist? Doncs esta és la realitat.

Quan la dignitat humana queda menyspreada no s’ha d’actuar de forma ambivalent, sinó ferma i decidida. És per això que les sancions per part dels organismes competents haurien de ser-ne més exemplars, i les actuacions per part de les forces d’ordre públic tindre un caire més recurrent i no excepcional. Al cap i a la fi, en la majoria dels xocs esportius no hi ha una figura capaç de garantir la seguretat i la integritat física dels participants, per la qual cosa es juga amb la salut de les persones.

De totes maneres, l’arrel profunda de tot açò resideix en l’educació de les noves generacions i en la consideració que socialment fem de l’esport amb tot allò que això comporta. Si volem un futur lliure d’incidències com la referida anteriorment, caldria ensenyar als més jóvens a viure la competitivitat com una expressió més de l’íntima naturalesa humana, sense que açò signifique una justificació per menysprear o increpar a ningú. Però esta tasca no sols passa pels familiars i amics dels implicats, sinó que també correspon als responsables dels clubs que participen d’este clima de violència sense denunciar-lo i fer res al respecte.