Quinze anys sense solucions per al centre comercial Vilella

 Qui mire les fotografies que acompanyen aquest escrit, si és d'Alzira o dels seus voltants, podrà reconéixer fàcilment que es tracta de l'entorn i estructura del que anava a ser un centre comercial enveja de tota la Ribera. Han passat quinze anys, quinze, d'ençà que declararen fallides les obres, d'ençà que la bogeria carrinclona d'un desenvolupament il·lusori convertí aquest espai en açò que ara és: un femer.

Qui mire les fotografies no podrà imaginar que, fa un temps, en aquestes terres, centenars de joves d'Alzira i comarca, venien a passar la Pasqua, els músics locals organitzaven ací concerts, balls i berenars, sorgia la tendresa del primer amor, es feien noves amistats i l'aroma de la flor del taronger, dels rosers, de les llimeres, de margarides i geranis despertava la sensualitat d'una jovenalla que tenia tota la força transgressora de l'edat.

Ja no queda res d'allò, d'aquelles terres, d'aquella riquesa paisatgística i nutrícia que la natura ens va regalar. Quinze anys han passat i encara ara, com el dinosaure de Monterroso, cada dia quan despertem, l'estructura i els abocadors incontrolats encara estan allí, projectes il·lusoris d'una època recent convertits en materials d'enderrocs. Tot valia en nom d'un suposat progrés.

Els diferents partits que han governat Alzira no han rectificat passats 15 anys aquest impúdic error. Perquè, sí, és impúdic que permeteren alçar una mega construcció en una zona inundable, al costat d'un barranc que es desborda cada dos per tres. I és més impúdic no preocupar-se de reparar l'error, de no planificar una rehabilitació integral de la zona, de deixar- la morir.

Des de l'associació de veïns i veïnes de Vilella ens hem interessat i preguntat en nombroses ocasions quina cosa pensaven fer, quines alternatives havien pensat per arreglar una àrea tan devastada, l'última reunió la tinguérem ara farà un any, però malauradament la resposta s'està fent d'esperar.

Quina llàstima que tocaren aquesta terra, quina llàstima que no l'estimaren, quina llàstima que ara no reparen el dany causat, perquè com diu el poeta Josep Piera de la seua Drova, la nostra és una terra

[...] que rebrota riallera

després de les tempestes i la pluja;

aquesta que faig meua cada dia,

aquesta que duc viva a la memòria,

no la toqueu, si us plau, no la toqueu.

No la toqueu, si no és per a estimar-la.