Un hotel amb encant a Cullera

Històricament, l’estrela dels allotjaments ocasionals del turisme han sigut els hotels, pel que quan Cullera es va consolidar, als anys trenta, com a estació estiuenca de segona residència de la Ribera, va ser dotada per part de la iniciativa privada amb un d’aquests equipaments.

Aquest va ser el cas del Miramar Hotel, que es trobava fent cantó en l’actual avinguda Blasco Ibáñez 4, i que va promoure, el 1932, el veí de la localitat Enrique Peris Sapiña casat amb Anna Link, d’origen alemany. El fet que Peris s’acreditara en la seua petició de permís d’obres al consistori amb un passaport espanyol expedit a Múnic, denotava el seu rellevant poder adquisitiu i el del seu entorn, ja que no eren comuns els viatges des del nostre país a la capital bàvara en aquella època.

Del projecte original d’aquest hotel, que es conserva a l’Arxiu Històric Municipal de Cullera, únicament es va edificar la part davantera que confrontava amb l’esmentada avinguda, amb un aspecte de palauet urbà de certa monumentalitat. Aquest en la seua façana principal comptava, a l’altura de la planta baixa, amb els seus paraments estriats a manera de basament, on es disposava enmig la porta d’accés entre dos grans finestres amb reixes. Pel que fa a la planta primera, en aquest alçat tots els seus buits de façana estaven precedits de balcons amb baranes metàl·liques. En últim lloc, estava tancat superiorment per un terrat rematat per una pèrgola sustentada per quatre columnes d’estil clàssic i pel cos central de l’edifici, el qual estava coronat per un gran teulat a quatre vessants.

A l’interior constava de trenta habitacions distribuïdes per les seues tres plantes, a les quals es podia accedir a partir d’un corredor disposat al voltant de l’escala i d’un pati interior. Les estances per al treball del servei, com són les cuines o els llavadors, es repartien per tota la construcció, de la qual resultava interessant la ubicació del menjador al segon pis, flanquejat per dos terrats.

A l’any següent, el 1933, a la mateixa parcel·la de l’hotel, encara en execució, Enrique Peris Sapiña va promoure també l’edificació d’un altre volum exempt, amb entrada principal també per l’avinguda Blasco Ibáñez. Aquest, de planta baixa i coberta de teula a tres vessants, estava destinat a café-restaurant i esbarjo dels estiuejants, com indicava el seu propietari en la seua sol·licitud de llicència d’obres. A més, la part davantera de la seua allargada planta es caracteritzava per ser d’un estil semblant a l’edifici principal de l’establiment i per disposar de grans finestrals, per a dotar de llum natural al seu saló. Tot el recinte anava acompanyat d’un pati posterior amb construccions auxiliars i un hort.

Respecte del seu autor, tant l’hotel com el café-restaurant són obra de l’arquitecte cullerenc José Pedrós Ortiz (Cullera, 1897-València, 1960), en el seu elegant estil tardoecleticista classicista amb elements neobarrocs com balustrades amb copes, a les baranes dels terrats, i cartel·les, sobre algunes portes i finestres.

D’altra banda, com va arreplegar Levante-EMV, entre els històrics inquilins que aquest conjunt va allotjar, poc després de la seua inauguració, hem pogut documentar una concentració dels jugadors de la selecció de futbol masculina del nostre país, el maig del 1934, entre els quals es trobava el mític porter Ricardo Zamora (1901-1978). Aquesta estada de tres dies del combinat nacional a Cullera, en la qual va poder gaudir de la gastronomia local i d’algun dels seus indrets més destacats, va tindre lloc amb motiu de la seua preparació per al primer campionat mundial en el qual va participar l’equip, que es va celebrar aquell any a Itàlia.

Malauradament, entre els anys seixanta i setanta varen ser substituïdes totes les construccions històriques de l’avinguda Blasco Ibáñez, en gran part, per torres d’apartaments de gran volumetria i alçària. Aquestes, disposades una pegada a l’altra, van trencar l’harmonia arquitectònica i paisatgística d’aquest entorn únic. En el cas concret de les edificacions que van albergar el Miramar Hotel i el seu café-restaurant, que s’ubicaven a la cantonada de l’actual carrer Poeta Miguel Hernández, després de passar per diverses mans varen ser enderrocades exactament cap al 1968, per a alçar en el seu lloc l’edifici Avenida de fins a planta baixa i onze altures.

En definitiva, un patrimoni que no s’hauria d’haver perdut, sinó protegit, restaurat i difós.

Suscríbete para seguir leyendo