Els últims dies del monarca a Alzira

A Alzira es va agreujar la malaltia del rei. El monarca, temerós per la seua vida, va disposar, tal com explica la "Crònica", que en cas de produir-se el desenllaç del seu òbit a la vila o als seus voltants l’enterraren al temple de Santa Maria i si tenia lloc a València, a la Seu, i va fer redactar dos nous codicils per al seu últim testament. El rei renunciava a la corona i abdicava deixant el Regne de Valéncia, Catalunya i Aragó al seu fill Pere. A la fi, el rei va expressar la seua voluntat de ser soterrat definitivament al monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet (Tarragona), cenobi que esdevindria en panteó reial de la Corona d’Aragó.

El "Llibre dels Fets" -que es va acabar d’escriure al monestir esmentat per Celestí Destorrens l’any 1343, açò és, 67 anys després de la mort del monarca- diu que Jaume I va morir a la ciutat de València. Pere Tomich, que va morir abans de 1481, assenyala en "Històries e conquestes del realme d’Aragó" (a la que Mateu Rodrigo atorga escàs valor fent-se ressò d’un treball de Joan Iborra) que el decés es va produir a Alzira. La "Crònica", en efecte, documenta la presència del monarca en la capital del regne els dies 26 i 27 de juliol (data de l’òbit) de 1276. La tradició local, transmesa de pares a fills, generació rere generació, parla de la mort del rei a Alzira.

Si deixem al marge els últims documents firmats pel monarca “a València” (pensem en el procediment habitual en la Cancelleria Reial d’aquella època -com ara fan les notaries a tall d’exemple-, de tindre formularis pràcticament redactats als quals només calia afegir la data i la signatura i encara, a vegades, en previsió amb la firma i la data ja posats), si es consideren determinats fets en aplicació del trellat i del sentit comú, si convenim en donar valor a l’acomiadament a Alzira del rei al seu fill en Pere “ab grans plors i ab grans làgremes” i el desficaci -completament absurd- que resulta justificar l’eixida del monarca d’Alzira en les condicions en què es trobava, mig moribund, tot per fer-lo morir “oficialment” a la capital del regne, més encara si reparem que en aquells últims dies de juliol feia un calor insuportable, si advertim les característiques dels mitjans de transport i les penoses condicions dels camins de l’època, ¡eren ganes de sotmetre’l a un calvari!

El meu amic i col·lega, Vicent Baydal, cronista de la ciutat de València, en una recent conferència, ha assenyalar el Cap i Casal del Regne com el lloc de la mort, tot i que va remarcar la conveniència, ¡faltaria més!, que els pobles i ciutats defenguen les seues tradicions. És el que les alzirenyes i alzirenys fem i hem de seguir fent. De tot açò em propose xarrar amb més extensió, si se’m dona l’oportunitat, pròximament.

Diuen que tota tradició amaga en el fons una veritat. I el que és ben cert és que ningú podrà afirmar mai amb certesa i rotunditat el que de manera indiscutible no es pot demostrar, Ara bé, si apliquem el trellat...

Per a acabar, cal recordar que “el paper és molt sofrit”.

Suscríbete para seguir leyendo