Precarietat i deshumanització

Estos dos dies he vist imatges horroroses ben a prop de casa. Dones que estaven en la pell, sense que cap familiar els poguera donar la mà, homes que no podien controlar el seu cos quedaven a l'espera de que algú vinguera a atendre’ls, persones morint als passadissos sense que ningún ser estimat els poguera acomiadar.

Escenes horripilants que s'han donat este passat cap de setmana a l'Hospital de la Ribera, on malauradament estic acompanyant a ma mare.

I no ha estat per falta de professionalitat de les treballadores i els treballadors d’urgències, que havien de correr literalment pels passadissos per a buscar una medicació, que no trobaven bombones d'oxigen per a l’epidèmia del VRS (Virus Sincicial Respiratori), o de metges que demanaven als familiars que eixirem de les sales per a poder passar entre els llits i atendre als pacients.

Usant un eufemisme per a poder donar-los cabuda, “canvieu-los a la pasarela”, els passadissos se convertiren també en sales d'espera fins que tingueren espai per a la seua hospitalització. Però no sols faltava espai, també recursos, pijames nets, mantes, llits.

Està precarietat comporta deshumanització. Els professionals es veuen obligats a prioritzar als qui tenen més opcions de recuperació. Actuar sota pressió i estrès afegint a la situació el perill de perdre el control i produir-se discussions o conflictes entre famílies o entre treballadors que no tenen cabuda en eixe espai però que resulten comprensibles.

Tenim dret a un servei públic de qualitat, amb el millor tracte als malalts. Això passa necessàriament per tindre unes condicions dignes de treball i unes majors dotacions pressupostàries. Els govern de la Generalitat Valenciana també ha de treballar amb planificació per a previndre possibles increments de la demanda, com se suposa que aprenguérem durant la pandèmia del Covid 19. No és tolerable ni explicable que en la última década hagi crescut la població riberenca en més d’un 5% i no hagen ampliat l’hospital, sent que a més hi ha un evident envelliment de la població que supera el 20%.

Per a cadascun dels hospitals que tenim, ha estat necessari un esforç de diferents generacions contribuint a l’erari públic. Parlar ara d’una gestió conveniada o de la millora que suposaria una gestió privada, seria com regalar les nostres cases a una empresa, que sols buscarà el seu benefici econòmic, que no posaran en primer lloc l’atenció de les nostres malalties sinó l'interès de la butxaca de l'amo.

Suscríbete para seguir leyendo