Reobrint el Siglo: un programa carletí

Han passat 137 anys des que el 2 de febrer de 1889, una companyia de teatre local posà en escena la peça en valencià ‘Retratos al Viu’ (M. Millás) per inaugurar el Teatre El Siglo de Carlet. Des d’aleshores, la història del nostre teatre ha passat per multitud de circumstàncies que fan quasi un miracle la seua reapertura. En record de tota la important i llarguíssima activitat artística vista al seu escenari, s’ha configurat un programa per fer justa memòria a tot el que va ocórrer a la seua escena i als artistes locals que sempre estigueren presents en ella. En aquella vetlada inaugural, la Banda Primitiva, impulsora en bona part de la construcció del teatre, va participar a l’entreacte amb algunes peces musicals. També en homenatge a ella, s’ha creat una nova unitat artística amb músics de les dues bandes locals que hem anomenat Banda Simfònica del Teatre El Siglo.

Pel que fa al programa de hui, les «Valencianes de Carlet» estan conformades per quatre diferències de passades purament carletines, i pot ser són la representació artística més antiga que es manté a Carlet. En quatre ritmes completament distints, quatre cobles han anat canviant de lletra en boca de la ‘cantaora’ amb el temps i les circumstàncies. Junt a la Jota Redona, els Boleros -Carlet i Raval-, les Seguidilles i la Dançà, són un preat patrimoni immaterial carletí musical i corèutic que ha travessat el temps fins als nostres dies i que en l’actualitat custodia el Grup Trencall. «La fantasía del Bolero de Carlet», arranjada per a banda i rondalla pel mestre Robert Forés, es conforma per la seua part amb sis diferències emmarcades en dos parts segons els canons clàssics. Sense dubte es aquesta peça la més representativa de la idiosincràsia de la nostra ciutat. La música, la lletra i la coreografia de les nostres danses no son anònimes, son... dels carletins.

La sarsuela ha estat un gènere fonamental a la programació del Siglo de tots els temps, i «La Gran Vía» (F. Chueca i J. Valverde) una peça clau dins de la història del gènere líric espanyol. Estrenada el 1886 al teatre Felipe de Madrid, va tindre ràpidament una popularitat extraordinària entre tots els segments de la població. El teatre El Siglo la va posar en escena amb elements propis – cinc funcions a teatre ple- el mateix any de la seua inauguració, dirigida musicalment pel mestre B. Fabra. Al llarg dels anys, nombroses foren les ocasions en que es va tornar a oferir fins a la darrera producció casolana el 1961, on va aconseguir la totalitat dels personatges amb veus carletines. Possiblement siga la sarsuela més representada al Siglo, i per això conforma part de les peces escollides per a la vetlada del concert de reapertura. Pel que fa a «El trust de los tenorios» del mestre J. Serrano, seria el tenor Emili Vendrell -amic personal de l’empresari Arturo Crespo- qui la va representar en les nombrosíssimes ocasions que visità el Siglo.

Quan el 1886 es va estrenar el joguet còmic-líric «Niña Pancha», (Romea i Valverde), l’illa de Cuba formava part encara de l’Estat espanyol i els seus ritmes musicals eren molt populars arreu del nostre territori, del que s’exportarien cap a ultramar les formes musicals espanyoles i europees. Siga com fora, l’havanera d’aquesta peça va ser interpretadísima al Siglo, en ocasions quasi mensualment. La seua acceptació general també va ser enorme, i la diva valenciana Lucrecia Bori la cantaria sempre com a bis als seus recitals del Metropolitan de Nova York, així com arreu del mon.

Fernando Nogués (1889-1916), malgrat la seua curta vida, va deixar per a la posteritat nombroses obres d’interès, entre les quals pot ser la sarsuela «Zinta», estrenada al teatre Apolo de Madrid el 1916, la més completa des del punt de vista compositiu. La primera obra que es va recuperar modernament va ser el pasdoble de concert «Recuerdo íntimo», que tot i mantenint la seua forma musical, no deixa de ser quasi un poema simfònic amb aires de marxa, fins i tot amb passatges melòdics. Va ser enregistrat per la Banda de Música “Educación y Descanso” de Carlet el 1952, dirigida per D. Ernesto Crespo, fent-se molt popular en ser la sintonia de capçalera de Radio Carlet en aquells anys.

«Ojos verdes» ha estat pot ser la màxima representació de la cançó espanyola. La copla que Quintero, León i Quiroga escriviren per a Miguel de Molina -el qui la cantaria al Siglo- cantada hui per Fran Doblas, recorda totes i tots els cançonetistes, professionals i casolans, de gran fama o de poca repercussió pública, que en solitari o en els nombrosos espectacles de varietats, han cantat sobre les taules del nostre teatre.

Una de les melodies més conegudes de la música festiva arreu de tot el món es el pasdoble «Amparito Roca», que la Banda Primitiva de Carlet estrenà al Teatre El Siglo l’11 de setembre de 1925, dirigida pel seu autor Jaume Texidor. Es, sense dubte, l’obra i el compositor que més divulgació de la ciutat de Carlet han fet al llarg de la història en ser interpretada als cinc continents. El seu centenari ha posat en valor en tots els aspectes -sociocultural, històric i musical- la rellevància de l’obra musical i la seua vinculació a la nostra ciutat.

Des de la seua fundació, el Siglo tingué una orquestra pròpia al seu fosat que concertava el mestre Bisbal, així com orquestrines de ball o de conjunt. Esta formació responia perfectament a totes les necessitats de les companyies de sarsuela, revista, cuplets i ball que ens visitaven, donat que hi havia suficients instruments de corda locals per servir aquelles funcions. En homenatge als violins, violoncels i contrabaixos que conformaren l’orquestra sòlida que assegurava musicalment tots aquells espectacles, hem volgut capitalitzar-ho amb la figura de José Rocher, al qui de malnom els carletins anomenaven “el tio Sarasate”. El “Zapateado” més popular arreu del món l’interpreten hui Vasko Vasilev al violí i Patricia Donn amb la coreografia que Antonio el bailarín li va crear a Pablo de Sarasate per a la història.

El Músic Major Ernesto Crespo (Carlet 1890-1976) va ser un carletí dedicat inicialment a la música de regiment, fins que passaria a l’àmbit civil fent-se càrrec de la banda de música del seu poble des dels anys 40 del s. XX i durant més de trenta anys. El seu període va ser molt fructífer artísticament, la qual cosa es demostra als nombrosos premis guanyats per l’única banda existent en aquell moment. "A Carlet", compost el 1920, és un pasdoble molt poc interpretat que ha estat recuperat per a l’ocasió pel mestre J.L. Nogués en una nova edició revisada. En un altre context, també des de Carlet però amb una inspiració i preparació popular, com la gran majoria dels músics d’aquella època, l’autodidacta Emilio Sebastián (1912-1975) va compondre una colorista polca a la que anomenà "Perla carletina" i que també hui recuperem amb revisió de Nogués.

Per a l’Exposició Regional Valenciana de 1909, Tomás Trénor -el seu comissari i president de l’Ateneo Mercantil- va encarregar al mestre J. Serrano la composició d’un himne que, amb lletra de M. Thous, acabaria tenint moltíssima acceptació popular. Ràpidament va ser interpretat per la totalitat de bandes de les nostres bandes de música, passant a la memòria col·lectiva musical valenciana. El mateix any d’aquella exposició, durant les festes de Carlet “...la Primitiva tocó el Himno a la Exposición cantado por 150 coristas de ambos sexos...” (El Pueblo 16/10/1909). El 1925 seria declarat Himne Regional i amb l’Estatut d’Autonomia, esdevindria oficial com a Himne de la Comunitat Valenciana.

Suscríbete para seguir leyendo