Una ciutat que anava fent-se. Infraestructures, urbanisme i seguretat (I)

L’any en que la vila d’Alzira va ser declarada ciutat, el municipi s’enfrontava a una sèrie de problemes de la més diversa índole; entre altres de tipus econòmic, social, educatius, d’infraestructures i, també, urbanístics. D’estos últims anem a referir-nos en esta ocasió.

La vila havia comptat amb un excel·lent arquitecte, un professional que havia adquirit un considerable prestigi. Em referisc a José Zacarías Camaña Burcet, autor, entre altres, del projecte de l’edifici que s’estava construint per a col·lege dels pares escolapis. En morir eixe mateix any, l’Ajuntament va acordar que fora el seu fill, José Camaña Laymón, qui el substituïra per tal que continuara amb la tasca que havia començat el seu pare.

Feia molt poc que s’havia acabat de construir el primer tram de la carretera entre Alzira i Favara, unes obres en les quals havia intervingut Camaña i que, segons la liquidació presentada pel llavors director de camins de la Diputació Provincial, havien suposat una inversió de quasi 118.000 pessetes.

Amb Camaña Laymón ja al front de les obres municipals el consistori es va dirigir a les Corts Espanyoles sol·licitant que en els futurs Pressupostos de l’Estat es consignara la quantitat necessària per a dur endavant les obres precises per tal d’evitar les freqüents inundacions del Xúquer que patia la localitat que tants perjuís causaven a la capital de la Ribera.

A finals de juny la Diputació va aprovar també la recepció definitiva de les obres de la tercera secció de la carretera d’Alzira a Xàtiva que anaven a suposar una gran millora en la comunicació i el trànsit entre les aleshores dos principals ciutats de la província després de la capital.

Eixe any, a la vista d’un ofici del comandant militar, que traslladava una comunicació del capità general del districte, el consistori va autoritzar l’obertura d’una porta en el reducte del pont de Sant Gregori i front a la carretera d’Alberic.

A mitjans de setembre es procedia a l’arranjament de l’eixample d’un dels vials de la plaça de Sant Agustí (l’actual Plaça Major), una de les més espaioses de la regió, millora que es feia molt necessària pel concorregut del lloc, i el consistori tenia previst per a primers d’octubre continuar amb les obres de l’empedrat del carrer de Sant Roc fins la placeta anomenada popularment “del Cristo”, davant l’església de Santa Maria. Per tal de fer-ho possible es feia necessari l’enderrocament d’alguns immobles que es localitzaven en la part més estreta del carrer. També per estes dates l’Ajuntament va obrir una nova porta en la fortificació del pont de Sant Gregori al no bastar l’existent per a donar eixida a l’estació del ferrocarril per a l’embarcament dels nombrosos articles de tota classe que es traslladaven al susdit punt i per l’entrada contínua de carros carregats amb els productes que dels seus camps introduïen en la mateixa els llauradors.