Vaga docent a la Ribera: Per què collons soc així?

Vaig al bany a rentar-me la cara. Em mire a l’espill i tinc el rostre roig; este matí el sol apretava. En la segona jornada de vaga, docents i famílies ens hem mobilitzat per preservar l’únic motor de canvi social que ens queda: l’escola pública, que ara es tambaleja com una partida de Jenga jugada amb mala fe.

La marxa cívica del meu poble ha recorregut aproximadament dotze quilòmetres, a 27 graus i sota el sol. Després d’una jornada de protesta satisfactòria, en què ens hem sentit arropats pels nostres, cadascú ha tornat a casa. De vesprada continuaven els actes reivindicatius, però és ací on les coses deixen de tindre sentit.

He descansat una estona i, què he fet? Planificar-me la vesprada com si fora un altre dia qualsevol de treball. He decidit no acudir als actes vespertins, m’he assegut a la cadira i m’he posat a corregir.

Mentre ho feia, llegia el que havia passat a les portes de Conselleria: els sindicats demanant negociar mentre la consellera els ignorava. “Si volen negociar, que desconvoquen la vaga”. De sobte, m’ha envaït la sensació d’estar immers en una guerra de desgast on la part dominant demana a l’altra que renuncie a l’única ferramenta que té per defensar-se, amb la tranquil·litat de saber que molts no podrem aguantar massa temps. Al remat, hi ha qui no arriba ni a final de mes.

I és ací quan he sentit el clic.

Per què collons soc així?

Per què em mantinc assegut corregint en un dia que em descomptaran del sou —160 euros, la broma— mentre la consellera ens ninguneja sabent que el temps juga al seu favor davant d’un cos docent que suposadament lidera i del qual hauria de garantir el bon funcionament?

Per què em preocupe tant per complir amb el meu deure en l’anonimat de ma casa, sense cap altre reconeixement que la meua pròpia consciència, mentre alguns “diaris digitals” ens acusen de vividors perquè esmorzem abans d’una manifestació?

La sensació és desoladora: sentir-se atrapat dins d’una gàbia moral mentre confrontem amb una administració capaç d’utilitzar les ferramentes més miserables per desgastarnos; llançant-nos al conflicte amb les famílies i amb la societat, mentre el nostre prestigi s’escola pel clavegueram entre acusacions d’avarícia i mandra. I, malgrat tot, el nostre cap ens empeny a continuar amb aquelles activitats que havíem promés detindre per dignitat. I el pitjor de tot és que, en la meua soledat, crec que no estic sol.

Suscríbete para seguir leyendo