"Ai, Mília", una novel·la que enganxa

La novel·la "Ai, Mília", de Magda Añon (Alginet,1961), Premi Lletraferit de Novel·la 2025 (Ed. Drassana), és una obra d’una força literària extraordinària: aspra i lírica alhora.

Magda Añon fa unes descripcions de personatges i de llocs molt precisos, amb un llenguatge distingit i alhora entenedor. Retrata amb profunditat una zona valenciana que els que passem dels seixanta ens reconeixem. El personatge que dona nom a la novel·la, Mília, pot semblar hiperbòlic, però en la realitat de molts pobles on tots ens coneixem, sovint trobàvem persones molt singulars. Ara els tractaments psicològics, clínics o socials atemperen moltes peculiaritats, encara que Mília era molt singular.

Al voltant d’ella desfilen personatges memorables: Silvina i Modest, atrapats en la desfeta moral i material de la postguerra; les dones obligades a resistir en silenci; Lena i el seu desterrament voluntari de la vida. Tot un microcosmos rural que retrata amb enorme precisió la instauració del franquisme als pobles valencians: la por, les denúncies, la humiliació pública, la repressió ideològica i l’asfíxia íntima que transformà les relacions humanes

Alguns passatges són especialment sensibles com el que descriu la vinguda de la menstruació a Mília, als 12 anys, de la qual cosa ningú li havia parlat. I especialment afectable és quan, des de la soledat, parla de sa mare “Cada estrela és una mare que ens mira des del cel, una mare de lluny, una mare silenciosa...Jo en vaig tindre una, de mare. Era bona i callada. Se n’anà al cel. Em deixà massa prompte...”.

Molt singulars són les morts que apareixen en el relat. Les conseqüències de la Guerra Civil espanyola també s’hi fan presents, com la fam i la pobresa, i també la desaparició, de Modest, el marit de Silvina, i pare de tres fills, dos xiquetes i un xiquet, per la guerra.

I colpidor és el relat del quart capítol del llibre que comentem, ‘Els quaderns trobats’, unes llibretes que es troba un pastor, que porten escrits commovedors, fets per Lena, filla de Silvina, com “La guerra ens va anar esmicolant, desfent. Fórem involuntària dissolució, la nissaga dels Fenoll a qui desferen, que anava penosament desfent-se, esvaint-se com pols... Les històries dels meus morts han acabat en caixes de pi, segellades amb clau de gorja i oblidades”.

Els sermons del retor i l’obligada comunió de totes les xiquetes i tots els xiquets no falten en este relat, quan l’autora retrata la postguerra espanyola.

Com déiem, "Ai, Mília" és una novel·la molt rica en el lèxic i en els aspectes gramatical. I particularment en les expressions metafòriques, com "Van endolcir les circumnstàncies d’aquella mort", "Li han caigut els anys damunt", "Treballava amb una orquestra de sons en l’andana", "Segundo creava dins d’amples silencis", "Cau la nit a trossets menudíssims de negre", "En la cara té una geografia de rius i canals, llacs i sequiols", i centenars més.

També és un relat a on, en la línia de Drassana, s’empra un model lingüístic valencià aperturiste normatiu, que posa en valor moltes paraules, formes, expressions o construccions genuïnes o usuals en la parla valenciana, admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, però bandejades del valencià acadèmic durant molt de temps, com "aborronar", "advertix", "bambolla", "ca la tia", "mon pare", "ma mare", "cals Fenoll", "jóvens", "llavaner", "mides", "monyo", "nóvio", "podrix-te", "orde", "retor", "trobar a la Boja", "veu a Lena", "vorà", "vore", "vos en podeu anar", i moltes més. I no falta la representativa de l’època "Escola de cagons".

Ambientada en un poble valencià durant els anys immediatament anteriors i posteriors a la Guerra Civil, "Ai, Mília" construïx un univers dens i absorbent on conviuen la violència política, la misèria moral, el desig, la repressió, la maternitat, la bogeria i la supervivència.

La novel·la treballa amb una llengua valenciana exuberant, genuïna i literàriament ambiciosa, capaç de passar de la tendresa a la brutalitat en una sola frase. "Ai, Mília" és una obra especialment rica per a l’anàlisi: la representació del desig femení, la construcció de la bogeria, la memòria traumàtica de la postguerra, la corporalitat, la violència simbòlica i real, o la relació entre llengua popular i alta literatura. Amb algun toc de realisme màgic. És una novel·la que enganxa, atrau des de la primera página a l’últim paràgraf.

Marta Añon Espert és professora i escriptora. Ha participat en projectes culturals i artístics (concerts, 'perfomance', fotografía) i també com a rapsode en diversos recitals. Escriu des de menuda, però de forma sistemática des de de la seua jublilació en el 2021. Ha sigut finalista del Premi Dones Artemis (Cornellà de Llobregat, 2019) amb el relat "Tres pluges", ha rebut el Premi Narrativa de dones (GVA, 2020) per "Veladures", ha sigut guardonada amb el XIX Premi de Narrativa Juvenil de Torrent (2021) per la novel·la "Otranto", i ha de guanyat el VIII Premi Lletraferit de Novel·la per "Ai, Mília" i el Premi de Poesia Adolfo Utor Acevedo 2025, amb el poemari "Blanca de saia".

Suscríbete para seguir leyendo