L’economia de l’Alzira de 1876

L’economia d’una població majoritàriament agrícola com Alzira girava, evidentment, al voltant del camp. Però era també important el comerç i, encara que en molta menor mesura, la ramaderia.

A mitjans de 1875, molt poc abans de la declaració de la vila en Ciutat, començà a desenrotllar-se la indústria d’elaboració de conserves amb els productes del camp. L’extensa horta del municipi va facilitar eixa indústria que, ben prompte, va fer arribar als mercats els seus productes, la qual cosa suposà una competència amb altres centres productors. Junt al conreu de verdures i hortalisses, les taronges i les llimes. A finals de gener de 1876 les llimeres van patir les conseqüències de l’intens fred. Cal assenyalar com a dada curiosa que a finals de març i principis d’abril de 1876 la taronja alzirenya i la de la veïna Carcaixent havien pujat de preu i començava a pagar-se a entre 7 i 8 reals l’arrova en lloc dels 6 o 7 a que es pagava abans. Com era habitual a principis de maig començà la venda del capoll de seda. Les transaccions d’eixe any van patir «las fatales consecuencias de una depreciación progresiva en el valor de sus productos» que venia arrosegant-se des de feia quatre anys.

Una localitat com Alzira, que ja havia passat demogràficament a Xàtiva, comptava amb una sèrie d’establiments comercials, de botigues, capaços de subministrar a la població els utensilis i els productes més dispars per a cobrir les necessitats dels seus habitants.

Hi havien droguers, venedors de teixits (llana, seda, cotó, lli, etc.), botigues on es venien vins i aiguardents, olis i vinagres, locals on es despatxava cervesa -eren molt populars els de Peregrín García i el de Severino Enguídanos, al carrer de la Rugla i a la plaça de Casassús, respectivament- i, fins i tot una orxateria, propietat de José Marco Celdán, en el carrer de Santa Caterina. Hi havien estorers, especuladors de guano, com Ignacio Fargas Solanich, i «Casas de comisión», açò és agències que cobraven un tant per cent per prestar uns servicis i que estaven en mans de veïns acabalats i rics com, per citar-ne uns quants, Ramón Galvañón, Carlos Arricaut, José Dolz y Martí de Veses, José Sanz Aliño i José Renart, que participaren activament per aquelles dates en la política local.

A Alzira hi havien al menys dos fàbriques de sabó, 4 de teules i atuells (dos en el carrer Alfareros i en el carrer Júcar i Piletes), 4 molins amb preses de pedres molent tot l’any, preses per a olives, fàbriques de serrar fustes, telers...

Els gremis, que en el segle XVIII, s’havien reorganitzat per tal de defendre millor els interessos dels seus associats, seguien sent importants. Ho eren particularment els que agrupaven als barbers, als sabaters, als ferrers, als carreters, als fusters, als calderers, als espardenyers, als cerers i als alabarders.

D’altres destacats professionals donarem compte en un pròxim article.