Ricard Cervelló, un mestre de vida

Moltes vegades, quan una persona ens deixa, tenim la tendència a recordar només les seues virtuts, a trobar paraules boniques i a ressaltar tot allò positiu que ens va deixar. És una reacció humana davant la pèrdua. Però també és cert que, de vegades, pareix que quan algú se’n va tots es convertixen en bons.

En el cas de Ricard Cervelló Pérez, vos assegure que no és així. Les paraules d’estima, admiració i respecte no naixen ara perquè ja no està entre nosaltres. En Ricard són paraules que molts hem sentit durant anys, perquè era una d’eixes persones que, sense fer soroll, deixen una empremta enorme.

Per a mi, Ricard va ser un mestre en molts sentits. D’ell vaig aprendre moltíssim: de la seua humanitat, de la seua manera d’entendre la vida, de la seua forma de mirar les coses i, sobretot, del seu immens amor per Alberic.

Vaig tindre la sort de compartir amb ell moltes converses. Parlàrem moltes vegades del nostre poble, de la societat i de com millorar allò que ens envolta. Però també vaig poder compartir amb ell converses molt més profundes: de la família, de l’amor, de la vida i també de la mort.

I seria fals idealitzar ara la nostra relació dient que sempre estiguérem d’acord en tot. Quan ocupes responsabilitats, quan prens decisions i quan t’importen les coses, a vegades apareixen diferències. I nosaltres també les tinguérem.

Però eixa era precisament una de les grans virtuts de Ricard. Amb ell, inclús una discrepància podia acabar reforçant una relació. Perquè per damunt de qualsevol diferència sempre hi havia respecte, estima i una cosa que ens unia profundament: l’amor pel nostre poble.

Sempre he pensat que la vida està plena de persones que aparentment estan lluny de tu, però que quan les coneixes descobrixes que compartixes molt més del que imaginaves. Ricard venia d’una família amb una vinculació històrica amb l’esquerra. El seu germà va ser regidor d’Esquerra Unida, també la seua neboda. Jo, en canvi, vaig començar el meu camí polític en un espai que podia semblar molt allunyat d’eixa trajectòria.

Però la realitat és que, més enllà de les etiquetes, hi havia moltes més coses que ens unien que les que ens separaven. I si d’algú vaig aprendre què significa estimar Alberic, escoltar la seua gent i sentir orgull pel teu poble, una d’eixes persones va ser Ricard.

Recorde especialment una conversa en unes eleccions. Li vaig contar que Juan, un gran amic seu, anava a formar part de la meua candidatura. I Ricard, amb eixa sinceritat que el caracteritzava, em va dir: “Toño, m’hauria encantat haver sigut regidor amb tu”.

Aquella frase, venint d’ell, per a mi tenia un valor immens. Perquè demostrava que quan les persones es respecten i compartixen una mateixa passió per ajudar els altres, les diferències passen a un segon pla.

Fa poc vaig tindre l’oportunitat de tornar a parlar amb ell. Em contava que la salut li estava afectant molt, que havia perdut molta vista, que les cames li fallaven i que moltes vegades se sentia dèbil. Inclús em deia que li costava acceptar que, després de jubilar-se, una etapa que havia imaginat d’una altra manera, arribaren tants problemes de salut.

Però Ricard era Ricard. I inclús en eixos moments sempre apareixia un comentari, un somriure o un toc d’humor.

I quan parlàvem de la mort, em va deixar una reflexió que mai oblidaré. Em deia que ell no tenia por a morir. El que realment li feia por era deixar de vore les persones que estimava.

Perquè al final eixa era la seua gran riquesa: la seua dona, els seus fills, les seues netes i el seu net, la seua família. Quan parlava d’ells se li notava que allí estava tot.

Gràcies, Ricard, per les converses, pels consells, pels moments compartits i també per les diferències, perquè d’elles també vaig aprendre.

Les persones que estimen de veritat el seu poble mai se’n van del tot. Queden en la memòria, en les converses i en tot allò que han sembrat en els altres.

Suscríbete para seguir leyendo