Quan més sucre, més dolç?

Els valencians i valencianes tenim un bon grapat de refranys que resumixen la saviesa popular en ben poques paraules. Un dels més coneguts diu: «Quan més sucre, més dolç». Però tots sabem que la realitat és una miqueta més complexa. Afegir més sucre no ens fa viure més sans. Arriba un punt en què l’excés es convertix en un problema.

Amb els residus passa una cosa semblant

Hem llegit estos dies que el futur abocador de Guadassuar podria estar operatiu d’ací a un any i mig i que permetria estalviar més de 2,5 milions d’euros anuals en el transport dels residus. És una dada important, però una xifra econòmica, per grossa que siga, no pot tancar el debat sobre una infraestructura que condicionarà el territori, durant dècades.

Una instal·lació més gran o més pròxima pot reduir quilòmetres, combustible i determinats costos. Però això no significa necessàriament que tindrem una comarca més neta, més saludable o més sostenible. Pot significar, senzillament, que continuem alimentant un model que ja ha demostrat les seues limitacions.

Sabem que els consorcis de residus estan obligats a adaptar els seus sistemes a la normativa vigent, garantir una xarxa adequada d’instal·lacions i avançar cap als objectius de prevenció, reutilització, reciclatge i proximitat. La normativa fixa objectius i obligacions de gestió. La manera de complir-los —quines instal·lacions es construïxen, on s’ubiquen, quina capacitat tenen i quin model territorial consoliden— continua sent una decisió administrativa i política que ha de justificar-se. Els principis de proximitat i autosuficiència exigixen buscar instal·lacions adequades pròximes al lloc on es generen els residus, però sempre respectant la jerarquia que situa la prevenció i la reutilització per davant de l’eliminació.

I eixe és precisament el debat que no hauríem d’esquivar.

Una majoria administrativa és suficient per a aprovar un acord, però no equival necessàriament a un consens territorial. En una infraestructura d’esta magnitud, l’acord dels municipis més directament afectats hauria de ser una 'conditio sine qua non' política i democràtica. L’Alcúdia, Benimodo i Massalavés ho tenen clar, però en un tema com este és necessari un acord de consens i una mirada a llarg termini. Les preocupacions sobre el trànsit, les olors, el paisatge, el sòl, les aigües subterrànies o la qualitat de vida totes les poblacions de la comarca, afecten a tota la ciutadania perquè les conseqüències del model de residus que emprem no queden tancades en un terme municipal, com si una ratlla en el mapa fora prou per a no implicar-se o mullar-se en una qüestió que és de totes i tots. Quan una actuació té efectes que poden prolongar-se durant dècades, no n’hi ha prou amb comptar els vots: també cal escoltar el territori, a les persones, a la societat civil.

A més, l’acord de 2024 no era encara una autorització definitiva per a construir l’abocador. L’acta aprovava inicialment el projecte de gestió, iniciava la modificació del contracte de concessió i requeria l’elaboració de l’avantprojecte i la sol·licitud de l’autorització ambiental integrada, amb l’avaluació ambiental corresponent. La mateixa resolució condicionava l’aprovació definitiva a l’obtenció d’eixa autorització.

Per això, abans de celebrar terminis d’obertura, la ciutadania té dret a conéixer el projecte constructiu, l’estudi d’impacte ambiental, els informes hidrogeològics, la capacitat real del vas, la vida útil prevista, el sistema d’impermeabilització i tractament dels lixiviats i les garanties sobre la procedència dels residus.

La transparència no consistix només a anunciar quant s’estalviarà o quan començaran les obres. Consistix a posar tots els documents damunt la taula abans que les decisions siguen irreversibles.

Però la pregunta principal no és si la Ribera necessita adaptar les seues instal·lacions. Això és indiscutible. La pregunta és quin model de gestió de residus volem construir amb eixa adaptació.

La solució no pot limitar-se a augmentar la capacitat per a rebre allò que rebutgem. Cal reduir la generació de residus, evitar envasos innecessaris, separar correctament la matèria orgànica, potenciar el compostatge, reparar, reutilitzar i responsabilitzar cada municipi sobre el fem que produïx. Cada poble, cada ciutadà o ciutadana, hauria de saber quantes tones genera, quant costa gestionar-les i quins resultats obté. I cada família hauria de ser conscient que allò que depositem al contenidor no desapareix per art de màgia.

Quan el fem se’n va lluny, també allunyem el problema de la nostra consciència. Una gestió més pròxima i transparent pot ajudar a reduir-lo. Però la proximitat no pot convertir-se en una excusa per a concentrar cada vegada més capacitat d’eliminació en un únic punt.

També convé mirar un poc més enllà. Una instal·lació situada tan prop de l’àrea metropolitana podria patir, amb els anys, pressions per a rebre residus de fora del Consorci. No podem afirmar que això estiga autoritzat ni decidit, però tampoc hauríem de descartar-ho sense exigir garanties jurídiques clares sobre la procedència dels residus i sobre qualsevol ampliació futura.

La Ribera no pot acabar convertida en el femer de la ciutat de València.

I resulta inevitable observar el contrast. Quan la comarca reclama unes Rodalies dignes, millors connexions ferroviàries, l’ampliació del metro, línies d’autobús per als pobles menuts, vertebració comarcal, més serveis sanitaris, recursos per als serveis socials, polítiques d’habitatge, diners per promoure i assegurar drets culturals o eines per a treballar la convivència intercultural, les inversions arriben tard, o no arriben. En canvi, quan es tracta de buscar territori per a instal·lacions de residus, la Ribera apareix ràpidament en el mapa.

La nostra comarca mereix ser mirada com un territori d’agricultura, paisatge, cultura, patrimoni i futur; no com el pati de darrere on depositar allò que altres no volen tindre prop.

Potser, després de tot, el vell refrany necessita una actualització. Perquè no sempre quan més sucre, més dolç.

I el futur de la Ribera no es mesura per les tones de fem que siga capaç d’acollir, sinó per les que siga capaç d’evitar.

Suscríbete para seguir leyendo