Un eclipsi, En Vicent Lluís i com els grans mestres deixen petjades inesborrables

Mentre molts suecans i moltes suecanes es preparen per observar esta vesprada l'espectacle astronòmic de l'eclipsi solar, hui la meua ment ha viatjat immediatament tres dècades enrere. M'ha portat directament a les aules de l'institut Joan Fuster de Sueca, cap a aquells anys entre el 1993 i el 1996 en què un professor va decidir que el nostre horitzó no acabava en els quaderns de les assignatures habituals de Secundària i Batxillerat, sinó en les galàxies.

En una època on Internet era un concepte llunyà i la tecnologia no cabia a una butxaca, ell ens impartia l'assignatura optativa d'Astronomia. Ensenyar a mirar el cel als anys noranta tenia un mèrit extraordinari. Sense la immediatesa ni els gràfics per ordinador de hui, aquell professor aconseguia transmetre’ns una passió pura a base de mapes celestials en paper, diapositives i una oratòria capaç d'encendre qualsevol curiositat adormida.

Recorde la sensació de descobrir que les estrelles no eren només punts brillants, sinó històries de física, temps i distància. Ell no només ens ensenyava la mecànica dels planetes o el motiu pel qual ocorren els eclipsis com el de hui; ens ensenyava a tindre una mirada crítica, a fer-nos preguntes i a entendre la nostra diminuta però fascinant presència en el cosmos. Tindre la sort de creuar-te amb un docent apassionat en plena adolescència és un regal que et marca per a tota la vida.

Hui, quan la lluna s'interpose entre la terra i el sol, molts mirarem el cel amb ulls de sorpresa. Jo ho faré sobretot, amb ulls d'agraïment.

Gràcies En Vicent Lluís Gimeno i Fuset per obrir-nos una finestra a l'infinit. Perquè els grans mestres són com els fenòmens astronòmics: deixen una petjada inesborrable i ens recorden que, fins i tot en la foscor, sempre hi ha una llum per descobrir.

Molta salut En Vicent i que disfrute de l'eclipsi.

Suscríbete para seguir leyendo