En plena Setmana Literària de Gandia, que enguany s'ha dedicat al nostre poeta Joan Climent, s'ha produït el primer trencament de consens en 35 anys al si de la Comissió de Carrers i Places de Gandia.
Climent va formar part d'aquesta Comissió voluntarista i apassionant des de la seua constitució. En ella va treballar amb constància i deler i va lluitar fins l'últim moment per tal que es respectara el pacte explícit de no prendre cap decisió sense consens. Així va ser i així ha sigut fins ara, deu anys després de la seua mort.
Els motius eren tan obvis com oportuns i respectuosos en un organisme que reuneix persones d'ideologies diverses. Tan diverses com pot ser-ho la pròpia composició de la Corporació Municipal de cada legislatura. Es tractava que les decisions que es prengueren foren assenyades i no feriren la sensibilitat de ningú i, en conseqüència, que no donaren peu a canvis posteriors.
Dilluns passat es produí el trencament que, per tots els indicis, ja estava cantat. Era la conseqüència de la majoria absoluta mal entesa del govern del Patit Popular i de la manca de sentit democràtic dels seus components.
En períodes no democràtics el nomenclàtor dels carrers es converteix en un mitjà de propaganda del règim que hi governa i les conseqüències són múltiples: els canvis constants de noms, la inestabilitat que comporta eixe tipus d'accions, la despesa innecessària, les possibles implicacions fiscals, els problemes de localització del veïnat, etc.
Durant el franquisme, els noms dels carrers es convertiren en tot un catàleg de prohoms i militars afectes al règim que el nacional-catolicisme regnant barrejava amb sants, verges, marededeus, monges i frares. La democràcia ha anat fent desaparéixer dels rètols els noms dels pròcers franquistes, però els de caire religiós a penes s'han tocat. Ací ve al pèl la frase del Quixot «con la Iglesia hemos topado...». És inconcebible que en un estat laic encara es conserven als carrers tants noms religiosos. A Gandia tenim un exemple paradigmàtic. Una de les places principals, situada al bell mig del passeig de les Germanies, encara conserva el topònim de Crist Rei.
Amb el trasllat de l'escultura de Miró, el govern del PP es proposava matar tres pardals d'un tret. Primer pardal: retirar de la rotonda de l'entrada de Gandia l'escultura que tant els molestava i traslladar-la al parc del País Valencià, nom que tanta al·lèrgia els produeix. Segon: substituir l'escultura per la sopa de lletres «tridimensional, llegible des dels quatre punts cardinals» que tenien compromesa amb un escultor amic. Tercer: canviar, sense alçar sospites, el nom del parc del País Valencià per parc del 25 d'Abril, que és el nom del l'escultura de Miró i de la plaça on estava ubicada. Del carrer del Regne de València, existent en el sector de Benipeixcar, enfront de les Esclaves, no s'han queixat ni han intentat canviar-lo.
Hem dit que no és convenient que els carrers canvien de nom pels perjudicis que això causa als veïns, però en aquest cas el perill no existeix. Ni en la rotonda ni en el parc on s'ha produït l'intercanvi hi ha números de policia, com diu Emili Selfa emprant el llenguatge administratiu, o siga que no hi ha cases i, per tant, no hi viu ningú. Selfa és l'assessor més antic de la Comissió i el successor indiscutible de Joan Climent per la seua dedicació i el seu tarannà. Ningú no demanava el canvi ni cap veí protestarà, però el consens desitjat s'ha trencat.
Per tant, a ningú no molestarà que es tornen a canviar les plaques quan les circumstàncies ho permeten. Això és el que passa quan les decisions es prenen a les braves.
Algú ha dit que els noms dels carrers, les avingudes, els ponts, les places són com les pàgines d'un llibre d'història. De la història d'un poble. I deu ser cert.
