Paquito

Malauradament, cada vegada amb més freqüència, he de fer-me ressò, en aquestes pàgines, de la mort de les persones estimades i, quan ho faig, sent tremolar els pilars de la meua biografia.

Ha mort el meu cosí Paco, a París, on vivia des dels anys seixanta. Allí s'anomenava François Faus, ací, la família l'anomenàvem Paquito. Estava casat amb Annie, es coneixien des de l'adolescència, i tenien tres fills. Paco era corredor d'assegurances, tenia una bona cartera de clients i residia a Pantin, al nord-est de la Ciutat de la Llum.

Paquito i jo nasquérem a la pelleria del iaio Paco «Paloma», al barri del Raval. Ell fou el primer net de la saga dels Palomes, el fill del fill major, Paco. Jo vaig ser el segon nét, fill de la filla major, Lolita. Ell va nàixer deu dies abans, fou el primogènit familiar, un xiquet, i aleshores les tres ties fadrines, Vicenta, Ino i Eli esperaven amb devoció l'arribada d'una xiqueta. I vaig nàixer jo! La decepció inicial que tingueren l'aplacaren els mesos següents tractant-me com una nina, pintant-me les ungles i els llavis, omplint-me el cap e llaços i posant-me la roba de color rosa que havien preparat, tot allò per a desesperació de mon pare qui, finalment, va haver de posar-se fort. Recorde la nostra infància a la fàbrica del carrer dels Pellers, numero 42. La vivenda ocupava l'entrada de la finca i per una porta gran passaves al pati, en el qual, els dies de sol podies gaudir de la llum més intensa i clara que mai més he conegut. En l'ambient, els olors que manaven de l'adobament de les pells i el so rítmic de les màquines, sobretot el del gran tambor ple d'aigua que rolava constantment per a netejar-les. La casa tenia tots els racons ideals per a jugar, però els millors estaven dalt a la cambra coberta i al terrat a la intempèrie. Allí, segons l'oratge, s'amuntonava la llana blanca i els marcs de fusta on les pells estaven clavetejades. Per airejar aquella i per a secar aquestes. Sobre les muntanyes de llana els dos cosins lliuràrem mil batalles heroiques. Amb els marcs de fusta férem castells que conquistar o defendre. I al carrer férem colla amb la resta dels xiquets i jugarem a tots els xocs infantils que s'alternaven en el temps: potes, cartons, boles, terreny.

Paquito i jo anàrem junts a escola el primer dia de classe. A les Carmelites, amb la germana Rita. Aquell dia ens acompanyaren les mares. Després anàrem sols i ens agafàvem de la mà per a creuar els carrers per on passaven cotxes. En el col·legi érem aplicats. La germana Rita ens ensenyà a llegir, a escriure i a resar. En el col·legi era festa el dia de santa Joaquina de Vedruna, la fundadora de l'ordre i els alumnes participàvem un diumenge en la processo del Xiquet Jesús de Praga, a qui els carmelites tenien molta devoció. Paquito i jo combregàrem junts un diumenge de maig, vestits de mariner, a l'església del col·legi i després férem un convit per als tios i els cosins a la pelleria del iaio, qui feia poc havia faltat. Xocolata i panous! En combregar els xiquets havíem d'abandonar el col·legi, al qual sols anaven xiques. Jo vaig anar als escolapis i ell als jesuïtes. Fou nostra segona separació, un any abans, els meus pares la meua germaneta i jo, ens havíem anat a viure a Corea. Però els dissabtes i els diumenges jo anava a jugar amb ell al carrer dels Pellers.

A principis dels seixanta, amb l'aparició de les pells sintètiques com l'escai hi va haver una crisi greu del sector i mon tio Paco va decidir emigrar a França amb la família. Per a un xiquet de deu anys, París estava a l'altra part del món. Nostra tercera separació fou dolorosa. Ells en tornaven tots els anys a passar el mes d'agost a Gandia. Venien en l'autobús. En eixe mes nosaltres retrobàvem l'amistat i vivíem les aventures possibles de l'adolescència d'aquell temps. A setembre del 68 jo vaig anar a París i hi vaig estar tot el mes. És poden vostés imaginar l'aventura per a un jove de disset anys? Tinc escrit un diari d'aquelles setmanes que comença amb el relat del viatge de 26 hores amb l'Iberbus. El lloc on vivien ells, la porteria del 122 de la Rue de la Pompe, al selecte Districte Huit, era un habitacle sota la gran escala de l'edifici que ma tia Pilar havia convertit en una vivenda confortable. El tio Paco treballava de sol a sol en diversos llocs. La tia regentava la porteria, netejava i planxava la roba d'alguns dels rics inquilins. Treballaven molt però no sols per a estalviar diners i tornar a Espanya, els dos fills estudiaren en els millors col·legis, la seua educació fou exquisida i a la taula de casa no faltava de res. Aquell mes fou la gran aventura de la meua vida. París! Poden vostés creure que, en tornar-ne, no vaig poder explicar com de gran era la torre Eiffel perquè no sabia amb què comparar-la? Com que Paquito ja anava a escola jo em vaig recórrer tot París i ho vaig fer en Metro i un amb un plànol que encara conserve. Vaig visitar el Louvre, diverses vegades, la Sorbona i el barri Llatí, on quatre mesos abans s'havien viscut les algarades estudiantils del Maig Francés. Fou tant l'impacte que causà París, el vaig idealitzar tant que no vaig voler tornar-hi més per no desil·lusionar-me. Ho vaig fer trenta cinc anys després, amb la meua filla Sara, per veure la final del Tour de França que guanyà Indurain.

La tia Pilar va morir allí. Maria Pilar i Paco es casaren i tingueren fills. No han deixat de tornar a Gandia, ja que tenen un apartament a la platja. Nosaltres perdérem la intensitat del contacte d'aleshores, però hi havia sempre un moment per al retrobament. Fa cinc anys li diagnosticaren a Paco una greu malaltia, Amparo i jo anàrem a veure'l, aquell Nadal, amb intenció d'acomiadament final, però unes ganes grans de voler viure i un optimisme visceral li han permés viure encara aquests anys quan la ciència deia que sol hi havia mesos de vida. Ens escrivíem correus electrònics de tant en tant.

Aquesta setmana ha arribat el que jo no volia rebre. Descanse en pau Paquito.

El Raval, el carrer dels Pellers, els Palomes, els jocs infantils, les Carmelites, la germana Rita, l'emigració familiar, les separacions, París, l'any 1968, els rencontres. Pilars biogràfics personals. Tremolors!

Suscríbete para seguir leyendo