paronímia interlingüística homòfona

Després de tres setmanes plàcides de navegar en aquestes línies pels territoris dels records i dels afectes, em trobe, de nou, escorcollant en l'actualitat mediàtica global l'assumpte sobre el qual escriure'ls aquest diumenge. I em desassossegue! Mires per on mires, escoltes per on escoltes, l'esvalot és total.

En el nom de la religió continuen fent-se massacres sanguinàries i despietades: per venjança s'assassina els periodistes de la revista francesa Charlie Hebdo i per extorsió es degolla l'ostatge japonès i el fonamentalisme avança incomprensiblement enmig de l'eclosió tecnològica i cultural occidental. Apareixen noves dades sobre la corrupció i el frau que assenyalen que no hi ha àrees especifiques d'actuació, que tota la malla social està afectada, malalta, podrida. A la família Pujol li apareixen diners per tot arreu, dels quals no expliquen la procedència i que la policia atribueix al cobrament de comissions a canvi de favors polítics. L'ús inapropiat de les denominades targetes black, proporcionades a directius i consellers d'entitats bancàries (intervingudes i rescatades amb fons públics), amb les quals, els titulars (també representants de grups politics i dels sindicats), feien pagaments de despeses privades injustificables, amb l'excusa de la lliure disposició i amb la creença pueril i delictiva que aquelles «despeses de representació» estaven lliures de declaració fiscal. La detenció de la intendent del Palau de les Arts de Valencia, Helga Schmit i de l'exgerent de la Fundació del Palau, Ernesto Moreno, acusats del cobrament de comissions en els contractes que signaven sense respectar la legalitat. Les noves acusacions de la jutgessa Mercedes Alaya, instructora del cas dels ERO a Andalusia, qui considera que el PSOE, com a partit que sustentava el Govern andalús, va ser beneficiat de «l'ús absolutament discrecional» dels fons públics, la qual cosa li va proporcionar «rendibilitats politiques i electorals». I d'altres desgavells.

Però, sens dubte, la notícia important de la setmana és l'àmplia victòria aconseguida per Syriza a Grècia, amb el 36 % dels vots i fitant la majoria absoluta. Victòria incontestable, victòria presagiada. Vostés saben que la formació política grega seria l'equivalent a la de Podemos espanyola. I també, si són dels que segueixen els meus articles, deuen saber que jo mai he escrit ni parlat de Podemos. Els explique per què. Al principi no ho vaig fer perquè no tenia prou dades. Sabia que un jove professor universitari, Pablo Iglesias, havia aconseguit moure les consciencies dels espectadors de determinats programes de televisió amb missatges dels quals jo no podia opinar, perquè no veia aquells programes. Quan el personatge i els missatges passaren del plató a l'escena pública vaig començar a adonar-me'n de la seua existència i dels seues opinions quasi més per les desqualificacions que originaven que per les afirmacions que aportaven. No he publicat res encara perquè em falten moltes referències per a poder emetre un criteri amb propietat i amb intenció de sensatesa. Hui encete les línees d'opinió sobre Podemos fent-los dues afirmacions i transmetent-los una sensació.

La primera de les afirmacions és que maleïsc totes les circumstàncies vergonyoses de corrupció política, econòmica i social que han propiciat la irrupció de Podemos. La segona afirmació és que comprenc la seua arribada, admet la legalitat de la seua presència i declare el meu respecte cap a la seua gent.

Referent a la sensació que Podemos em provoca, confesse que, inicialment, tenia dificultats per a descriure-la. Perquè no era preocupació ni tampoc por el que em feia. Bé, una certa intranquil·litat sí que em causava, quan vaig començar a escoltar algunes de les seus intencions si arribaven al poder, però com, realment, la impressió que donaven era la de no tenir un programa polític clar i definit, doncs jo tampoc no sabia com definir la sensació que em produïen i si, discretament, jo mostrava, pel meu voltant, cert capficament sobre la possibilitat que arribaren a manar, sempre obtenia la mateixa resposta: «És que tu prefereixes el que hi ha ara?», i és clar jo callava.

Ara ja he descobert quina és la sensació que em provoca la formació de Pablo Iglesias. A mi Podemos m'esmussa! Em vaig adonar, de casualitat, el dia que vaig escoltar per primera vegada el nom de la formació homòloga grega, Syriza, perquè aleshores vaig establir, inconscientment, una mena de paronímia amb «tiricia» que és la paraula que empraven «los niños bien» de la meua infància (aquells que «hablaban en castellano» perquè fer-ho en valencià era cosa de «pueblerinos»), per a dir que alguna cosa els esmussava: «Me da tiricia», deien. I vés per on, l'homofonia entre el nom grec i la paraula espanyola em va assenyalar la sensació que em provoquen Syriza i Podemos: m'esmussen!

Tampoc cal que es moleste ningú pel que dic, esmussar no és més que la sensació d'una certa incomoditat causada, segurament, pel desassossec que em provoca, sempre, el desconegut. Poden estar segurs que en el futur pròxim, quan el desconegut deixe de ser-ho, sabran de les sensacions que em causen les seues actuacions i, em queixaré si em provoquen picors, coentors o dolors de ferida oberta. Tan de bo que no faça falta!

Reconec que els propers mesos electorals son interessants i, d'antuvi, no els observe amb preocupació. Les urnes decidiran! Ara, el que jo no sé és com influirà en les eleccions espanyoles el resultat de les gregues i les primeres actuacions del govern d'Alexis Tsipras. Li beneficiarà a Podemos que Syriza haja obert la porta de les victòries electorals? Afonarà a Podemos si a Syriza li van malament les coses, com se li pronostica des de diverses esferes dels poders? D'entrada, el balanç dels primers dies (escric aquestes línies dijous) és: fuga de capitals, afonament de la borsa, la prima de risc a mil punts bàsics i els interessos del deute ofegant-los per tots els cantons.

No sé el que passarà els dies de les urnes però, en aquests moments, ja m'agradaria, ja, escoltar a Podemos dir les coses amb els peus en terra, sense missatges messiànics en contra de ningú (la casta), i a favor de tots i que em desapareguera l'esmussament inicial perquè, realment, jo tampoc no vull continuar aixina.