Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

arriba fins on vullgues. (en el dia de la dona)

arriba fins on vullgues. (en el dia de la dona)

arriba fins on vullgues. (en el dia de la dona)

Podries dir-me, per favor, quin camí he de seguir per a eixir d'ací?», va preguntar Alícia. «Això depén en gran part del lloc on vullgues arribar», va contestar el Gat.

En esta conversa pensava quan imaginava a una dona, qualsevol dona, encetant un camí. En principi, no hi hauria de ser diferent a un home, qualsevol home, en el mateix punt de partida. Amb eixe convenciment, m'he endinsant sempre en mons tradicionalment «d'homes»: vaig ser una de les poques xiques de la carrera d'Enginyeria en Telecomunicacions i he ocupat càrrecs en esferes públiques, com la directiva de la Junta Local Fallera o, ara, en la política municipal.

Però, com en el conte, jo també solc pensar en sis coses impossibles abans del desdejuni, així que no sóc bon instrument de mida. Sé que hi ha moltíssimes dones invisibles, que ensopeguen amb sostres de cristall, dones objecte, ningunetjades, dones que se'ls mana callar a la taula, que se'ls colpeja. Dones que se les mata (en Espanya, 59 dones l'any 2014). I tot perquè les arrels de l'herència masclista són tan profundes que encara fan brollar la injustícia, la desigualtat i, en el pitjor dels casos, la barbàrie.

Demà, en el Dia de la Dona, ens bombardegen amb dades que indiquen que alguna cosa segueix fallant. Jo en rescataré dues en l'àmbit estatal: en els divorcis, el 76,2 % de la qustòdia dels fills és per a les dones; també són dones el 85 % de les persones que deixen de treballar després del primer any de naixement del seu fill. És una decisió voluntària? Si és així, ens hauríem de preguntar nosaltres, les dones, per què la prenem en massa? Considerem que la criança és cosa de mares? No volem, no podem o no ens deixen tancar la porta darrere nostra? També cal l'autocrítica i l'acció, juntes o separades, per a que cadascuna de nosaltres trie amb llibertat i igualtat d'oportunitats el camí de la seua vida i arribe tan lluny com els seus peus la porten o tan a prop com vullga. Però la força de la costum paralitza i una educació masclista gravada en sang, també.

«Cada vez que una mujer da un paso, todas avanzamos», va dir una vegada en el Congrés l'aleshores Vicepresidenta, María Teresa Fernández de la Vega. I per a que l'avanç siga ferm, cal també la responsabilitat i el compromís de les institucions.

En la candidatura que encapçale a l'alcaldia de Gandia treballem per a equilibrar balances. Crec que encara és necessària la discriminació positiva per a fer visibles a les dones i, per eixe motiu, els socialistes presentarem una llista cremallera. A hores d'ara estem dissenyant el nostre programa en polítiques d'igualtat i ja hem fet públic algun compromís que no s'adreça a les dones, sinó a la família: per a facilitar la conciliació laboral i familiar (no només per a la mare) i amb Ximo Puig com a President de la Generalitat, garantirem una plaça pública d'escoleta a totes les xiquetes i xiquets de Gandia. Hi ha molt per fer i tot és qüestió d'encetar un camí real cap a una societat més justa i igualitària.

«Comença des del principi i després continua fins que arribes al final. Aleshores, para», li va dir el Rei. Nosaltres ja hem començat. Anem.

Compartir el artículo

stats