Passen els anys i sempre m'han fet la mateixa pregunta: ¿I no es podria recuperar l'autonomia municipal de Beniopa? Entenc la pregunta com una mostra del profund sentiment de frustració i derrota de tot un poble que va patir el sotrac, com una trallada, d'aquella decisió política que ens privà de l'administració municipal pròpia.
Beniopa era el 1960 una població de 3.605 habitants, la tercera de l'Horta de Gandia, començava a traure el cap després d'una revolució i una guerra civil que la deixaren ben tocada d'hòmens i derrotada civilment. Caldria afegir les requises i l'estraperlo dels menjars i la terrible gelada del 56, la nevada del 58, o les barrancades, els temibles sant Borja d'aquells anys. En molts rodals els arbres varen quedar secs com un signe de la devastació que anava a patir-se. La gent, molts jornalers, vivia de la terra i dels treballs de la taronja. Moltes famílies no pogueren aguantar i emigraren a París o a la Camarga francesa.
Aquells primers seixanta foren temps de moviments i canvis, en poc de temps s'encetà una etapa de creixement econòmic i de desenvolupament urbanístic. Encara no feia res que havien marxat tants veïns del poble que començaren a aparèixer nouvinguts de Castella i d'Andalusia. Gandia creixia urbanísticament i les seues autoritats seguien mirant a ponent i al migdia, seguint les pautes de creixement que marcà l'eixample del Prado i la creació del passeig de les Germanies. Anaren acostant-se a Beniopa i a Benipeixcar. L'estratègia no era nova: un llarg i sonat plet amb Gandia ja li va fer perdre la Marxuquera a Beniopa al segle XIX.
La pregunta que també ens podem fer hui és si Gandia va errar o no amb aquesta estratègia de creixement. Certament, la ciutat tenia greus accidents geogràfics cap al nord i cap a llevant, però en cap cas insalvables. Les vies del tren, el barranc de Beniopa i el riu d'Alcoi li feren mirar cap a un altre costat, evitant així que la ciutat tinguera una façana marítima, en unificar-se amb el nucli del Grau, com havia fet València, o com estava fent Cullera. El turisme i tot l'estol de construccions al seu servei prenien força a altres poblacions, com el cas paradigmàtic de Benidorm, i a Gandia començava una carrera amb dos fronts, el desenvolupament de la platja cap al nord i el creixement de la ciutat cap a Beniopa i Benipeixcar. ¿Com haguera estat Gandia d'haver optat per tirar cap a la mar? Podem elucubrar el que vulgam, però la resposta és prou evident.
El conflicte del carrer de Sant Jordi
Beniopa i Benipeixcar havien traspassat les fites dels seus nuclis poblacionals històrics, i creixien de fet seguint l'ordenament urbanístic de Gandia: el passeig i el carrer de Primer de Maig es perllongaven en Beniopa i la República Argentina i la Plaça d'Espanya en Benipeixcar, sense problemes. Mentre es desenvolupava l'avinguda de la República Argentina i el carrer de l'Abat Sola l'Ajuntament de Gandia donà permís per construir el carrer de Sant Jordi -conegut com al carrer dels banquers- en la fita de terme de la sèquia de la Pelleria, que separava els dos termes municipals. Aquella decisió sense consulta prèvia a l'Ajuntament de Beniopa provocà una reacció contundent d'aquest, poc meditada, de manera que Beniopa autoritzà construir la finca que ha deixat l'esmentat carrer com un cul-de-sac. Sembla que els dos alcaldes, en un encontre, tingueren una forta discussió: el de Beniopa, Casimiro García, amenaçà al de Gandia, Juan Lorente, amb tallar el passeig de les Germanies, i aquest li retrucà amb encetar el procés d'annexió. Allò fou Roma. Al poc de temps, Lorente, sense més preàmbuls, encetava el procés que acabaria engolint els dos municipis, Beniopa i Benipeixcar. Hi ha qui argumenta que l'alcalde de Gandia necessitava augmentar la població de Gandia per tal d'aconseguir serveis, com ara un hospital comarcal, i que per això va buscar l'enfrontament.
L'intent fallit de Benirredrà
El procés administratiu de fusió amb Beniopa, Benipeixcar i Benirredrà fou llançat pel Ple municipal de Gandia el 26 de juny de 1963, al·legant que les tres poblacions compartien carrers amb cases a les dos vores de diferent terme. Allò era cert en Benipeixcar i Beniopa, però no en el cas de Benirredrà, la qual cosa afavorí que fora escoltada pel Consell d'Estat i quedés fora del procés d'annexió. Però Gandia no va oblidar Benirredrà. Immediatament des de Benipeixcar li va crear un barri de cases, el del Cor de Jesús, que fitava a galta i galta de carrer. Així podia tornar a intentar-ho més endavant. Però només passaren deu anys, mort Franco i amb l'adveniment democràtic, allò ja no seria possible. Ara el veïnat havia recuperat la paraula.
Beniopa i Benipeixcar tenien i seguiren posicions diferents. En el primer cas la defensa fou numantina i amb totes les armes de que podia disposar un ajuntament com el de Beniopa en uns temps com aquells. El treball municipal es centrà en prioritzar la defensa de l'autonomia administrativa. Acabaven d'estrenar el nou edifici de l'ajuntament al pont i difícilment anaven a renunciar a ell. Així fou com expedients, al·legacions, advocats, deixaren els projectes municipals més urgents paralitzats: el clavegueram i asfaltat del poble, les escoles públiques, una passarel·la i la continuació dels murs del barranc, entre altres. Es perderen uns anys cabdals.
En canvi a Benipeixcar, on el posicionament municipal sempre havia estat més procliu a la unió, deixaren que l'expedient d'annexió seguira el seu camí i prioritzaren fer les millores que necessitava el poble: enllumenat, clavegueram i asfaltat, escoles... i obviaren, conseqüentment, fer l'ajuntament nou. Ja no faria falta. En concloure el procés d'incorporació, Benipeixcar tenia la caixa municipal buida i les millores al carrer. En canvi Beniopa, després d'una dura batalla, hauria de capitular amb la caixa plena i amb allò essencial -que la majoria de pobles ja tenien- pendent de fer.
Un decret de Franco, contra el qual en aquells anys de dura dictadura res podia fer-se, tancà el procés. Les corporacions de Beniopa i Benipeixcar es reuniren en la darrera sessió plenària el 26 de novembre de 1965, conjuntament amb la de Gandia per ordre del Governador Civil, que les reunia a l'ajuntament de Gandia per a l'acta formal de dissolució.
Aquell decret d'incorporació tenia la mala bava d'ordenar una dissolució i no una fusió de municipis, que haguera estat la solució políticament més correcta i menys dolorosa per als pobles. Però no va ser així, la incorporació comportava, a més de la derrota humiliant dels pobles, el nomenament d'una Comissió Liquidadora per cada poble integrada per l'antic alcalde, secretari i interventor, amb allò més sorprenent: només disposaven de vuit dies per tancar la seua feina liquidadora. En canvi no s'incorporava cap regidor a la nova corporació, l'Ajuntament de Gandia continuava amb els mateixos regidors i Beniopa restava sense representants polítics, fins les eleccions municipals de 1967. Ni tan sols nomenaren un alcalde pedani. Eren temps de contundències i decisions resolutives sense cap contemplació.
A Beniopa la catarsi fou total, i tot i la ferma defensa feta pel seu darrer ajuntament, ho va pagar l'alcalde. Era allò més fàcil. Un alcalde que va prendre possessió del càrrec el mateix any de l'inici del conflicte i que, com acrediten els documents i els testimonis directes, va posar tot el que va poder i saber en salvar la situació del poble. En un temps dictatorial on ningú podia protestar, almenys es desfogaven en la figura de l'alcalde. Ningú va eixir de casa o del casino per protestar. Com a cosa molt extraordinària i mai vista en aquells temps, a les festes del carrer de Sant Ramon un grup de veïns parodià la situació imitant el quadre de Velázquez, «La rendició de Breda»: l'alcalde de Beniopa agenollat li feia entrega de les claus del poble al de Gandia. Les conseqüències foren evidents, després de la resignació vingué la desbandada.
Sense representació política, en aquells anys el veïnat no comptava, i amb un ajuntament de Gandia que començà sense cap tacte polític a tractar-nos de «barri de la Magdalena» i intentant esborrar els elements identitaris del poble, calia afegir que des de 1963 comptàvem amb un nou rector a la parròquia: don José Sanz, gandià de pro, que en res va ajudar a superar la situació presentada. Tot el contrari, en un moment en què l'església encara era una peça essencial de la vida del poble, en no res prengué la decisió de no soterrar més al cementeri parroquial, provocant el trasllat al municipal de Gandia, fet que comportà la clausura del nostre cementeri el 1980. La desfeta continuava.
A les eleccions municipals de 1967, entraren a l'Ajuntament de Gandia, Àngel Aparisi, que seria fins al primer ajuntament democràtic l'alcalde pedani, nomenat pel terç de representació del sindicat vertical, i els dos metges del poble: Javier Cebrián i Miguel Peiró, nomenats pel terç d'Entitats. És a dir nomenats pel sistema. Des de l'administració municipal de Gandia mamprengueren les principals carències del poble: les noves escoles, el clavegueram i l'asfaltat. El mateix 1967 al nou col·legi en projecte nomenat Maestro Michavila, apareix com a Colegio Público Santa María Magdalena, i el 1970, en sessió plenària, l'alcalde de Gandia proposa que s'anomene Joan Martorell, que és com s'inauguraria el 1971. La peripècia onomàstica és un fidel reflex del tracte que li se va donar a Beniopa en aquells anys.
El clavegueram, que presentava serioses dificultats tècniques per la fondària del nivell dels carrers respecte al nivell de la ciutat, va fer retardar l'asfaltat del poble, obligant a conviure prou anys amb el fang als carrers, quan la immensa majoria de pobles tenien els seus carrers asfaltats. El principal accident geogràfic del poble, el barranc, sense una canalització urbana completa, sempre havia estat considerat un perill, i no era per a menys: el 1968 una barrancada s'endugué dos veïns del Siti, que resultaren morts. El barranc i l'aigüera interior dificultaven el desenvolupament urbanístic que presumia el carrer Nou i la zona d'interior del carrer de la Muntanya. Fets tots que agreujaven aquella imatge de poble retardat o descuidat, afavorint la fugida o abandó del veïnat. Només com a mostra citar que la urbanització del carrer del Barranc va executar-se a finals de 1980, i que l'enllumenat encara vindria uns anys després. Sense oblidar que parlem d'unes dècades on el fenomen dels barris degradats era consubstancial a les gran ciutats i nosaltres teníem a Santa Anna i als pisos de Porta de veïnat principal.
Mentre, Gandia usufructuava aquell terme municipal que s'annexionà creant els barris nous de l'hospital, amb la prolongació del passeig i el nou col·legi Roís de Corella; el de Sant Pere, desenvolupant els voltants del nou col·legi Joan Martorell; o els voltants de la plaça El·líptica, amb el nou col·legi Montdúver. Molta gent donà el pas i abandonà la casa pairal per instal·lar-se en pisos en zones properes de l'altra part del barranc. Es va perdre la banda de música, la societat de caçadors es va fondre amb la de Gandia, les festes patronals perillaven... El poble restà uns anys en stand by fins que la nova situació política propiciada per les eleccions municipals democràtiques de 1979 començà a moure a una incipient Associació de Veïns de Beniopa i les seues reivindicacions als programes electorals dels partits de l'esquerra comportaren actuacions concretes al poble com la rehabilitació de les antigues escoles en Centre Social. El 1986 va crear-se la Junta Municipal de Districte de Beniopa, primer intent d'entendre una ciutat com la de Gandia de forma policèntrica i amb una tímida i poc desenvolupada acció de descentralització municipal.
La nostàlgia i mirar cap al futur
L'any següent, la riuada del 87 va resultar un colp dur de digerir, amb resultats contradictoris, donat que el mal a les cases va comportar un esforç de millora de les mateixes i en general, tot i que va haver gent que va abandonar el poble, les cases es milloraren i revaloritzaren. Deu anys d'obres de defensa contra les inundacions, ponts, murs, aigüeres? ajudaren a resoldre problemes urbanístics antics i a obrir zones interiors com la del carrer de l'Aigüera. Socialment el poble s'ha enfortit: disposa d'un Centre Social i una Biblioteca que faciliten uns serveis essencials a la població que deuen millorar, però que són irrenunciables; una infraestructura comarcal com la Residència Juvenil, els serveis sanitaris del Consultori i del Centre de Salut, un Poliesportiu millorable, el futbol ha passat diverses etapes, deixant el camp de la Banyosa, però continua ben actiu, la Penya Ciclista, com la Societat Columbòfila són ben presents i vives. la Falla ha estat un element de dinamització festiva i social de primer ordre, consolidant-se com una de les comissions més prestigioses de la ciutat, les Festes Patronals i la de Sant Antoni continuen amb la tradició festera, adaptant-se a les noves formes del gaudi col·lectiu, la Parròquia i la Germandat de la Setmana Santa ofereixen un patrimoni històric, uns serveis i uns referents molt valorats, la Banda de Música ha posat els sons culturals i l'alegria en un poble que la necessitava. Tot ha ajudat i ho hem fet entre tots. Uns dies queixant-nos i altres treballant de calent per que ixqueren bé les coses.
Hi ha molta gent que manté la memòria i l'afecte pel seu poble, visca on visca, ho demostra a l'hora de soterrar als seus, casar-se, o acostant-se a festes, per posar només uns exemples, però també hi gent que viu fora que només veu Beniopa en la nostàlgia, mantenint un posicionament molt crític envers la realitat de la vida quotidiana al poble. Aquells que hem optat per viure al poble no ens agrada que ens repassen els problemes que patim. Qualsevol indret de la ciutat en pateix de semblants o molt pitjor. Volem veure Beniopa en present, dia a dia, i sobretot li veiem futur. Som conscients de que qualsevol poblet de la comarca té més equipaments que els nostres, però sabem que comptem amb altres avantatges d'un poble i alhora de proximitat a la ciutat.
Certament han passat 50 anys de vida en comú i les coses podrien haver estat d'un altra manera, però ¿per a un poble mil·lenari com el nostre, 50 anys que són? Sempre s'ha tingut que lluitar, els moros contra la pressió cristiana, els cristians contra la pressió senyorial, els oprimits contra els poderosos. ¿Com no hem de lluitar ara que podem parlar sense por? Allò més important és que han passat eixos 50 anys i hem mantingut la personalitat i el caràcter del poble, hem sabut fer-nos un forat important i escoltat a la ciutat.
Enfortim el que tenim, mantinguem allò que ens singularitza: una forma de vida tradicional i un fet diferencial clar, i exigim tot el que de millores necessitem i ens correspon: polítiques públiques i socials decidides i plans de millora urbana. Gandia, que ha usufructuat els beneficis del nostre terme, ens ho deu en justícia. I mirem el futur amb el cap ben alt.
