Diu la dita popular que «La Fe mou muntanyes». A Gandia, i pel que se li pot llegir i escoltar al seu alcalde, la frase ha estat reinterpretada, i ara es pot dir que «Les eleccions mouen la Fe». Això sí, la Fe malentesa d'uns quants. Només així es poden explicar (i no estic ben segur que siga així) algunes de les darreres accions a la desesperada d'Arturo Torró. Frases i fets que, malauradament, porten Gandia a ser un mal exemple de convivència en el segle XXI i una ciutat més a l'estil dels anys de repressió a Espanya.
Que en ple segle XXI a una ciutat on conviuen lliurement diferents creences i diferents maneres de viure la Fe un alcalde triat democràticament diga que vol fer la Mare de Déu dels Desemparats alcaldessa perpètua és un mal acudit. Però que, a més, tinga el valor de titllar poc més que d'heretges a aquells qui consideren que mesclar la Religió amb la cosa Pública és un desgavell.... és de psiquiatra.
Al Partit Socialista ens unim persones amb moltes i molt distintes maneres d'entendre la Fe. Hi ha creients practicants, no practicants, agnòstics, ateus i, fins i tot, d'altres religions. I convivim en pau, sense repartir carnets de bons cristians, perquè cadascú té dret a entendre i a viure la seua religiositat (o la falta d'esta) a la seua manera. I pensem que ha de ser així no només al si d'un partit polític, sinó a la vida pública de qualsevol ciutat que es precie moderna.
Però a Gandia la proximitat de les eleccions i la més que probable caiguda precipitosa (i per a alguns, precipitada) d'un règim, ha posat nervios a més d'un que ara vol repartir carnets de cristianitat per veure ai així arrapen algun vot extremista. Què es pot esperar d'aquells qui només lloen el valencià un dia a l'any i han aprovat una llei per decidir qui són bons valencians i qui no? Molt probablement ens sorprendria saber com viuen la Fe aquells qui ara ens volen imposar com hem de viure-la nosaltres.
Després de la proposta de la Mare de Déu arribà el discurs durant la inauguració del Museu de les Clarisses. «Me siento más cristiano que nunca», va dir Torró. De cristianisme no sé, però de memòria històrica va demostrar no tenir ni idea. Perquè la història d'aquest Museu és un bon resum del que és per a uns i per a altres la religió i la ciutat. Fem memòria: el més complicat d'aquest Museu no era la seua construcció ni el seu disseny, era arribar a un acord amb la congregació religiosa de les Clarisses per tal que el seu vast patrimoni cultural i artístic fos accessible a tots els gandians i als turistes que ens visiten. Doncs aquesta gestió, després d'anys d'intents i negociacions, la va fer José Manuel Orengo durant la legislatura passada. Ell, i no Torró, es va seure a l'altre costat d'aquella sala al convent i va signar el conveni. Una llàstima que durant la inauguració no hi hagueren paraules de record per a ell o per a Vicent Pellicer, el tècnic que sempre ha mantingut la flama del Museu viva.
Molt deuria haver llegit Torró la Bíblia, però sembla que frases com «A Dios lo que es del Dios, y a César lo que es del César» no formen part del seu modus operandi. Vosté ha pervertit el concepte de ser catòlic, cristià i religiós. Probablement perquè pensa, erròniament, que els pecats es purguen només amb la confessió.
