El desenvolupament urbanístic de Gandia ha engolit, en el darrer mig segle, els tres municipis que es trobaven al sí del propi terme municipal, Benirredrà, Benipeixcar i Beniopa. Benirredrà ho ha estat per la via de fet, abraçada pel creixement de les cases, els carrers i les vies interurbanes, els dos darrers ho van ser per annexió administrativa l'any 1965. Però, sens dubte, la situació més peculiar ha estat la de Beniopa, que malgrat perdre la condició de municipi ha mantingut una forta identitat com a poble.
Beniopa era el municipi que representava un major entrebanc en les aspiracions de la capital de la Safor. Era el terme veí amb major superfície dels tres amb 83 hectàrees front a menys de la mitat de la superfície que representa Benirredrà (43,37 ha) i les poc més de trenta que tenia Benipeixcar.
A les fotos aèries que s'aprecia la diferència de la zona urbanitzada entre Beniopa i Gandia en el darrer mig segle i la importància estratègica del terme de Beniopa respecte del creixement de Gandia, lloc on s'establirien la major part dels serveis més importants per a la ciutat i la comarca (l'hospital, els jutjats, la comissaria de la policia nacional...).
El terme de Beniopa fitava en els de Benirredrà i Benipeixcar pel sud i sud-est, respectivament, mentre la séquia de la Pelleria feia de límit amb Gandia per l'est, corrent, de sud a nord, des de l'esquena del Institut Ausiàs March fins a l'avinguda de Beniopa on s'emplaçava l'antic escorxador municipal i el llavador públic (ara centre de salut de Beniopa). Des d'ací continuava cap a Natzaret per arribar a l'àntic tàlveg (vaguada) que creuava el barranc de Beniopa i, en topar amb les primeres cases, girava cap a l'oest per la base de la muntanyeta de Santa Anna fitant amb el Racó de les Forques, per pujar per la muntanya on es situa el calvari de Beniopa fins que girava cap a la casa de la Banyosa, al creuar la petita vall en la que s'ubica aquesta i enfilar-se cap al coll de Papai (lloc on avui es situa el túnel de la carretera N-332 de la circumval·lació de Gandia).
Des d'aquest punt, el terme baixava, en línia recta, fins a les proximitats de la casa de Romeret des d'on tornava cap a Beniopa per la carretera de Barx i girava, després, pel nomenat camí de la Perdició. A meitat de la pujada del camí girava, en angle recte, cap a l'est, terra d'horta en mig, per buscar les cases de Rubio, des d'ací, creuant el barranc de les Coves que baixa des de la serra Falconera, seguia cap al sud fins al peu d'aquesta, des d'on tornava en sentit nord-est, fins al camí que comunicava amb Benirredrà. Salvant el poble, pel nord, seguia cap a l'est fins al convent de les Esclaves, i girava, després, pel camí vell de Benirredrà cap a l'antiga carretera de Barx, deixant el terme de Benipeixcar a l'est.
Malgrat ser tan poca cosa tots tres termes tenien un gran interés per a Gandia, però el de Beniopa era, a més amés, un entrebanc per als seus objectius més immediats i directes. Primer, per que era imprescindible per continuar el creixement de la ciutat cap a l'oest prenent com eix el Passeig. Segon, per que presentava l'actitud més contraposada a la planificació dels carrers i la construcció de nous edificis que Gandia portava endavant, del que resta com a prova el cul de sac de l'actual carrer San Jordi. Per contra, Benipeixcar preparava el seu terme per la unió física amb Gandia en el que seria l'actual plaça d'Espanya.
Les connexions naturals entre Beniopa i Gandia eren el camí de Gandia (l'avinguda de Beniopa) i l'antiga carretera de Barx (camí Soliano), que no es corresponien amb els eixos naturals del creixement de Gandia que, com ja s'ha dit, edificava el seu futur cap a l'oest amb el Passeig com a símbol de la ciutat moderna planificada amb l'eixampla de finals del segle XIX que es va consolidar a les primeres dècades del segle XX. El riu d'Alcoi (Serpis) sempre ha significat una barrera al creixement natural de la ciutat cap a l'est, malgrat no representar un risc natural per la ciutat històrica, fita que, encara hui, no ha superat la ciutat del segle XXI.
Mentre Beniopa es preocupava per ordenar el carrer Nou, al nord del nucli urbà, aprofitant la ubicació de «la Quadra» construïda en el període de la guerra civil, Gandia pressionava en la frontera amb l'apertura del carrer San Jordi, l'intent desesperat de parar-li els peus barrant-li l'apertura fou, tan sols, una reacció poc meditada d'enfrontament d'interesos que havia estat provocant l'anhel de l'annexió i refusant una posició consensuada del desenvolupament dels dos municipis.
En realitat es pot pensar que la conquesta havia començat un segle abans, allà pel 1850, quan s'atorga la primera concessió per a la implantació de l'explotació de l'aigua potable de Gandia dintre del terme de Beniopa, a l'oest del nucli urbà, pegat al barranc i a les estribacions muntanyenques del Mondúber en les que es recolza el poble.
El depòsit i el pou foren el primer llaç d'interesos amb el que la ciutat de Gandia abraçava al poble veí, a Beniopa, però no l'únic. Una vegada iniciada la construcció de l'eixampla, entre 1890 i 1925 es consolida la voluntat conqueridora de la ciutat sobre els pobles veïns amb l'encàrrec i realització del plànol per al desenvolupament de Gandia, realitzat al 1925 per l'arquitecte municipal Joaquín Aracil (conservat a l'Arxiu Històric de Gandia) que preveia acollir quasi 25.000 habitants i determinava la localització dels usos i serveis bàsics previstos per la ciutat (Peñín, Alberto 2015 «Arquitectura i modernitat a Gandia») que deixava els carrers i les illes de casses per completar en topar amb la fita del terme de Beniopa. Aquestes previsions demogràfiques tardaren en complir-se, no fou fins la dècada dels seixanta quan Gandia, amb l'annexió de Beniopa i Benipeixar, sumat a una forta immigració, supera els 25.000 habitants i veu com possible capitalitzar els grans serveis públics, com l'hospital comarcal, segurament darrer motiu per demanar i justificar l'annexió, com ho deixa entendre Frederic Aparisi al seu recent llibre «Beniopa. Història d'un poble».
El que queda molt clar és que a Gandia li venia molt malament tenir un veí a l'oest que li posara condicions al creixement, que representara un límit a l'expansió interessada dels prohoms de la ciutat, i que poguera ser un entrebanc per a convertir-se, sense condicions, en la capital de la Safor.
Gandia va pensar que el futur sols cabia sense un veïnat que poguera generar problemes i valia més manar-ho que acordar qualsevol solució raonable per als dos municipis. El motius al·legats foren, tan sols, excuses que no es corresponien amb la realitat. Res significaren un tros de terra i un grapat de persones davant l'arrogància dels dirigents de Gandia que, emparats pel règim de Franco, volien fer complir els seus interessos econòmics particulars, camuflats amb la falsa bondat que representava la proposta d'annexió de Gandia, que, en el fons, es barrejava amb el menyspreu cap un poble de jornalers.
