Es celebren estos dies els actes del I Memorial Marcel·lí Pérez, a través dels quals s'ha volgut situar la figura històrica del personatge en el temps i amb les circumstàncies que li toca viure, algunes de les quals foren la causa de la seua mort per afusellament recent acabada la guerra incivil espanyola.
La memòria ha sigut la paraula clau estos dies. La memòria ha sigut el subjecte de quasi totes les actuacions. Recuperar la memòria ha estat en el zenit de totes les intencions.
Marcel·lí Pérez, conegut popularment per «Marcelinet» era l'alcalde de Gandia quan es va produir el cop d'estat del general Franco el dia 18 de juliol de 1936. Un alcalde jove, de 26 anys, que tan sols feia quatre mesos que havia accedit al càrrec i que en eixe temps mostrà quin anava a ser el seu tarannà de govern per a la nostra ciutat. Només començar la contesa bèl·lica Marcel·lí se n'anà a lluitar al front de Terol des d'on va tornar a Gandia acabada esta, sense por de represàlies, perquè estava lliure de delictes i menys encara de delictes de sang. No va ser així. A penes unes setmanes després, enmig d'un marejol de venjança, un tribunal militar el condemnà a mort i va ser afusellat a Paterna el 19 de desembre d'aquell any 1939.
Quan Joan Muñoz, regidor de Cultura de l'Ajuntament, feu la presentació publica d'este I Memorial i quan Joan Fuster, tècnic de cultura municipal, va intervindre en l'acte d'inauguració de l'exposició que sobre Marcel·lí Pérez i el seu temps havia preparat amb tanta cura Adriana Serlik, els dos definiren Marcel·lí Pérez com un personatge «polièdric» per les diferents vessants ciutadanes, polítiques i socials que presentava este personatge singular: Marcel·lí era del Grau de Gandia, era portuari i fou un líder obrer molt respectat, provenia de l'anarcosindicalisme, es declarava company dels companys i lluità pels seus drets i per millorar la seua qualitat de vida, i defensà la cultura i l'humanitarisme. L'historiador Bernat Martí, en un article publicat en este diari fa unes setmanes, repetia una de les idees que ell tractava d'inculcar als seus companys: «Cultiveu el vostre esperit, estudieu, formeu-vos culturalment i no sereu fanàtics d'allò que no coneixeu». Ell mateix donà classes alfabetitzadores al col·legi Joaquín Costa. Fou elegit alcalde per aclamació popular; era republicà i va lluitar pels seus ideals en la guerra en el front de Terol; va ser afusellat despietadament acabada esta. En eixe acte la seua filla, Mari Carmen Pérez, històrica dirigent del PSOE local, va tindre, en nom de la família, paraules de gratitud per aquell memorial dedicat a son pare. Em varen impressionar, especialment, les paraules de l'alcaldessa, Diana Morant, i el sentiment amb el qual les va pronunciar: «Hui fem memòria, perquè la memòria és un dels béns més preats que tenim, i hem de lluitar perquè no es perda. L'hem de cuidar, mimar i posar en valor. Només així superarem de veritat el passat i podrem construir el futur amb la tranquil·litat de no repetir etapes fosques de la nostra vida». L'exposició romandrà oberta, fins el 31 de gener, en el Centre Social que porta el seu nom al Grau de Gandia.
Dels actes celebrats esta setmana destaque la conferència del professor Antonio Calzado a la Casa de la Marquesa. Pel relat didàctic dels fets: la situació politicosocial a Gandia durant el període la II República; la seua elecció com a alcalde i els quatre mesos de govern que acabaren quan es produí el cop d'estat; el seu enfrontament, ja des de 1934, amb grups d'anarquistes radicals, coneguts com els reis de la pistola obrera, que, provinents de Barcelona i d'Itàlia, aparegueren per Gandia i pel Grau, i que foren finalment ací els causants dels actes de barbàrie atribuïts a la República; les actuacions del jove alcalde prenent mesures per a previndre les conseqüències del cop militar imminent, i el relat de les seues actuacions humanitàries per a socórrer a detinguts. I ressonen en el meu cap les paraules que Calzado posa en boca de Marcel·lí escrites en els seus últims dies: «Pel meu destí he hagut de ser actor en escenes que només recordar-les avergonyirà sempre els homes dignes. El meu paper en elles, malgrat la dificultat, ha estat sempre al costat del perseguit i per la meua culpa cap fill no ha plorat son pare».
Però el que més em va impressionar a mi de la conferència d'Antonio Calzado va ser el relat del Consell de Guerra de Marcel·lí Pérez: per la immediatesa de la detenció i empresonament (uns dies després d'acabada la guerra i recent arribat a Gandia); per les malintencionades acusacions de particulars, algunes de les quals foren desmentides per testimonis de la veritat i aconseguiren a paralitzar inicialment el sumari, però la insistència en noves denúncies, que mai es pogueren demostrar, sobretot la de la seua participació actes violents o assassins, feu que el tribunal militar, sense fer cas a les cartes, testimonis presencials i peticions de clemència que li van arribar, alhora, des de diferents estrats de la població per a exculpar-lo, va acabar sentenciant-lo a ser afusellat per ser un «propagandista del marximo». Va morir, vilment, el 19 de desembre de 1939. Estos dies s'està tractant de rescatar la seua memòria personal i és indefugible situar-la en un temps de barbàrie impossible de qualificar des del territori de la intel·ligència humana.
Poc després del 18 de juliol, el Pare Francesc Miret, que havia abandonat, dies abans el seu monestir a Catalunya i tornat a Beniopa per refugiar-se a casa del seus pares, els va dir que anava a la Col·legiata perquè l'havien enviat a cridar. No va tornar mai més. Algú del poble va dir que li va parèixer veure el seu cos mort, junt al d'un altre rector, tirats a la cuneta de la carretera de Tavernes a l'altura de Borderia. No es va saber res més d'ell. Era molt jove i a la seua fe religiosa unia una sensibilitat que transmetia en la poesia que escrivia.
Fa uns anys, escorcollant en l'arxiu municipal els llibres d'actes de l'Ajuntament indagant els canvis que es varen fer en la denominació dels carrers de Gandia al començament de la II República i, després, als inicis de la dictadura, em vaig trobar amb esta anotació en el capítol de les despeses municipals d'un dels mesos d'estiu d'aquell 1939: «Al Hotel Victoria, por la horchata del Tribunal Militar, 5 pesetas». I a mi se me'n va gelar l'ànima. Aquell tribunal militar, després de signar les sentències de mort, es refrescava amb una orxata!
Com va dir l'alcaldessa Morant l'altre dia, cal rescatar la memòria per a superar el passat, construir el futur i no repetir els errors. Mai més! Rescatar la memòria. La de tots!
