A questa setmana es compleix el primer aniversari de la mort de Pep Lloret, qui va estar, entre moltes altres coses, president de la Federació de Falles de Gandia. Sols per recordar-lo he decidit escriure unes lletres contant la darrera conversa que vam tenir.
Als pocs dies que va estar hospitalitzat el vaig visitar. La vespra de la seua desaparició li vaig dur la premsa diària -Levante-EMV i Provincias- un pastisset de tomaca i un de pésols. Va menjar la meitat del de tomaca; no podia menjar més. Yolanda, la seua esposa, es va sentir alleujada en veure'l menjar. Feia dies que no ho feia. Va aprofitar la meua visita per baixar a prendre café.
Pep seia amb evidents dolors d'esquena i mal de cap. Però va començar a preguntar-me coses del Museu: que si la quota del préstec, el darrer impagament... xerrarem sobre la casa. Després d'una estona de conversa, li vaig dir: «Pepito, no està bé ja? Deixa al Museu tranquil! Ara tu estàs en el que estàs: a obeir i a descansar». Yolanda va pujar al cap d'uns minuts i em disposava a marxar. Les últimes paraules que vam compartir: «Secre, vindràs a vore'm demà?- Clar, Pepito, clar». Però ja no va poder ser.
Les darreres hores de la seua vida se les va passar pensant en el Museu. Estava completament bolcat en buscar una solució a un edifici que mudava, lentament, de privilegi a problema. En certa forma, se sentia responsable del seu destí.
Pep no va encertar en totes les accions respecte al Museu. Però... qui ho faria? No hi ha ningú infal·lible. Però el que no se li pot negar és la perseverança, la insistència i la passió que va posar per dur el vaixell (és un transatlàntic) a bon port.
L'edifici del Museu Faller, amb totes les sales, amb el seu equipament i disseny, amb el gran saló d'actes, es va fer en una època que no és, ni de lluny, la de hui en dia. Les condicions econòmiques i socials de l'administració i de les famílies disten molt de ser les d'aleshores. Per als responsables polítics dels moment, per als dirigents fallers i per al col·lectiu en general, era una aposta viable i sostenible: l'entorn així ho indicava.
Des d'un punt de vista actual, el Museu és un luxe asiàtic. Una magnífica infraestructura, un valor del nostre poble... i al mateix temps una llosa per a les finances de l'ajuntament i la de les falles. Poc podem recriminar als que, fa més de deu anys, iniciaren aquest camí. Era pràcticament impossible albirar el futur incert en què ens trobem.
Aquest escenari no ha de fer-nos tirar la tovalla. Perquè el Museu no és sols un lloc per fer presentacions falleres: és molt més que això. És un contenidor d'espectacles, de música, de teatre, de dansa... i sota aquest prisma hem de considerar-lo com a part del patrimoni de Gandia. Un complement per a la xarxa de sales de la nostra ciutat. L'espai museístic, CIFES, és el segon més visitat del poble.
En aquesta nova legislatura ens hem proposat visualitzar el Museu més enllà de les fronteres de la Safor. És per això que en els darrers nou mesos hem acollit la presentació de la candidatura de les falles com a Bé Immaterial de la Humanitat davant la UNESCO, la primera edició del curset de jurats de monument obert per a totes les poblacions de la província, i la primera edició del curset de fiscalitat per a associacions culturals falleres obert a totes les falles de la comunitat... La realització d'activitats i accions en l'àmbit nacional estan en camí, algunes com la inclusió de la imatge del Museu al cupó de l'ONCE, per posar un exemple.
Si en els darrers mesos no haguérem pres decisions, algunes força difícils i amb important desgast personal, pot ser el Museu estaria hui tancat. Tancat. Amb tot el que suposa. I arrossegaria, com un dominó, a les falles com a ens individual.
És per això que hem de persuadir a les tres administracions (ajuntament, diputació i Generalitat) de la importància de la nostra casa. Apostar per ell és un èxit col·lectiu assegurat. No fer-ho serà un fracàs i crearà una fractura social. No atendre a les obligacions i a les especials característiques d'aquest espai, suposarà un abans i un després en les falles de Gandia.
Jo, humilment, intentaré heretar la vehemència amb què Pep Lloret defenia el Museu Faller. Al meu estil, però amb l'exemple de la seua tenacitat. Estarem al costat de les falles per defendre els seus interessos. En som responsables.
Un any sense Pep. Alguns dels seus íntims amics, Eudald, i els companys de la universitat, soparan junts per recordar-lo. En la més estricta intimitat. Tal com a ell li agradava, junt al seu rogle, lluny de l'enrenou de la multitud. Jo, en qualitat de president i d'amic, també el recorde. És qüestió de justícia.
